domingo 30 de octubre de 2011, 19:41:02
DE DONOSTIA A GÓSOL EN BICI
Tipo de Entrada: RELATO

Ruta en bicicleta entre Donostia i Gósol atravessant els principals ports de muntanya per on passa el Tour de França que és la cursa ciclcista més important que hi ha.

Inici de la travessa a Sant Sebastià:

Vistes de la Isla de Santa Clara i El monte Urgull:

Des del Monte Igeldo:

Vistes de la regió de Navarra:

Vistes de la vall de Baïgorri des del coll d'Izpuegui:

Saint Jean-Pied de Port:

Per la regió d'Irati:

Paisatge a primera hora del matí:

Pujant el coll dels xalets d'Irati:

Baixant el coll de Labbais:

Inici del coll del Marie Balnque:

Entrada a la població d'Eaux-Bonnes:

Santuari de Lourdes:

fins aquí ja no em deixa pujar més fotos.

Podeu veure-les totes al blog de la travessa:

http://donostigosol.blogspot.com/ 

 

INTRODUCCIÓ

La meva afició al Tour de França m’ha portat a realitzar un quart viatge per terres franceses amb intenció d’atravessar els principals ports dels Pirineus que formen part des de 1910 del recorregut de la millor cursa ciclista del món.

Quan vaig arribar a Gósol varem fer un partit de futbol-sala entre amics al poliesportiu del poble. Si aquell partit l’haguéssim pogut jugar al Camp Nou, l’encontre hagués agafat una altra dimensió, ja que seria quelcom inoblidable pel fet de poder trepitjar la gespa on ho han fet els més grans campions de la història del futbol: Cruyff, Maradona, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Messi, etc.

Poder rodar amb la meva bicicleta pels mateixos llocs on ho han fet els més grans campions del ciclisme, així com també, superar els durs colls de muntanya mítics del Tour, suposa per a mi una satisfacció i més tenint en compte que jo no sóc esportista professional.

Moltes persones no entenen (fins i tot la família no ho entén), que marxi tan lluny pel caprici de pujar ports del Tour.

A mi més ben igual el que puguin pensar o dir els altres. Les sensacions que es tenen pujant aquests ports són indescriptibles i no canvio aquests viatges amb la bici per cap altra cosa...

Em considero molt afortunat de gaudir de salut per poder fer aquestes travesses i de no haver patit cap accident, tenint en compte tot el que hem d’aguantar els que ens desplacem en bicicleta per Barcelona i rodalies.

En el criteri de selecció del recorregut sempre he tingut en compte els indrets amb major mitologia del Tour de França.

 

RENFE, EL MEU MALSON I EL DE MOLTS CATALANS

La meva gran preocupació de la travessa sempre ha estat fer arribar la meva bicicleta a Donostia. Els greus problemes que patim els usuaris de Renfe a Catalunya, em va fer prendre la decisió d’arribar a Sant Sebastià per França. D’aquesta forma estaria el mínim temps indispensable en instal·lacions de la Renfe, únicament des de Barcelona i fins a La Tour de Carol.

Un cop ja a territori francès, el transport de la bicicleta en els trens de la SNCF està facilitat i el servei és digne i correcte tal i com s’espera d’un país europeu. Per exemple, quelcom tant senzill com comprar un bitllet, es pot realitzar amb total confidencialitat, es respecta el torn d’espera i, les persones que dispensen els mateixos, et faciliten les coses fins al punt que vaig poder comprar UN ÚNIC TÍTOL DE TRANPORT a La Tour de Carol amb tots els transbordaments programats per arribar a Hendaya i sense posar cap objecció al transport de la bicicleta.

El que hagués estat correcte, seria poder viatjar amb un tren de llarga distància des de Barcelona a Sant Sebastià amb un espai reservat per a bicicletes i jo podent viatjar a butaques amb el títol de transport més econòmic. A la realitat, això no és possible, ja que cal agafar un compartiment  individual (la tarifa més cara) i cal desmuntar i envalar la bicicleta, amb el risc que, tot i complir aquests requisits, algun interventor no et deixi pujar, ja que, és l’interventor qui te l’última paraula tot i el que diuen les normes . A la plana web “bicis al tren”, malauradament s’expliquen successos desagradables amb interventors.

La Renfe és, un cop més, la part més fosca del meu viatge i, per tant, també forma part de la crònica del meu viatge i crec important que en quedi constància. Cal tenir en compte això per possibles viatges per territori peninsular: Camí de Santiago, vies verdes, etc.

Els problemes que tenim els usuaris al viatjar amb Renfe es poden consultar a les hemeroteques de qualsevol diari i els problemes que tenim els passatgers que volem viatjar amb una bicicleta als trens de la Renfe és pot consultar a la plana web reivindicativa que es diu: bicis al tren:

http://www.conbici.org/bicisaltren/

 

LA BICICLETA DE LA TRAVESSA

Barcelona és una ciutat cada dia més insegura: robatoris, pillatge, atracaments i altres situacions desagradables.

Fins i tot el Ferrocarril Metropolità de Barcelona (popularment conegut com el metro) anuncia per megafonia que tinguem cura amb les nostres pertinences. Aquest anunci, és un manifest implícit de la pròpia empresa, on reconeixen que els robatoris es produeixen i, per tant, que hi ha delinqüents a les seves instal·lacions...

Aquesta inseguretat i el fet d’anar sol, em va portar a decidir a anar amb la meva bicicleta de tota la vida i sense cap signe extern d’ostentació (ni GPs, ni mòvil, ni indumentària moderna específica per anar en bici). Si hagués anat acompanyat, possiblement m’hagués comprat una bicicleta híbrida.

La bici no ha estat la més indicada per una travessa de ports de muntanya per asfalt. El model que he portat és una Mongoose Iboc sport comprada l’any 1991. Portava pneumàtics de tacs i no sliks, pedals lliures (sense calapeus ni fixació a la sabatilla). Per transportar la càrrega no portava alforges i en el seu lloc vaig acoplar amb brides una caixa de fruita com les que es fan servir als mercats. La meva imatge era una mica freeky, que era el que pretenia aparentar...

Quan no saps on vas, pots trobar barris conflictius o gent que et pot voler fer mal. En tota la travessa sempre he trobat molt bona gent, molt acollidora i sempre m’he sentit molt segur, cosa que no puc dir d’alguns llocs de Barcelona i alguns dels seus entorns.

 

DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2011

Vaig estar tot un dia transbordant pels trens per arribar a la nit a Sant Sebastià. Quan vaig posar els peus a Euskadi vaig tenir molta alegria. Arribar a Sant Sebastià era per a mi l’objectiu més important de la travessa, tenint en compte les objeccions que posa Renfe a transportar bicicletes.

El concert de Bon Jovi i la Clàssica ciclista de Sant Sebastià van deixar els allotjaments complets a tot el municipi, tot i que al final vaig trobar hotel.

Ja instal·lat en un hotel, vaig fer una visita nocturna pel municipi, amb tots els seus encants: platja de la contxa, kursal, Ajuntament, etc.

Tampoc era qüestió d’estar molta estona, doncs el dia següent tocava una etapa trencacames, no eren ports durs però pujades i baixades constants.

 

DIUMENGE 1 D’AGOST DE 2011

A l’aixecar-me de l’hotel, vaig enllestir molt ràpid i ben aviat ja estava rodant pel carril bici al costat del riu Urumea.

A l’arribar a la platja de la Contxa, per un moment vaig pensar en quedar-me un dia més a Donostia i gaudir d’aquell paisatge i de la ciutat...

Rodant pel carril bici que està al passeig marítim de la platja, em va venir a la ment una de les prohibicions més absurdes que recordo i que des del 2008 es produeix a la localitat de Mongat. Els regidors d’aquest municipi del Maresme, han prohibit la circulació de bicicletes pel seu passeig marítim, tot el contrari del que jo estava fent a Sant Sebastià. Després, de cara a la galeria, Mongat participa en els actes de la setmana de la mobilitat sostenible i segura. Això sí, mantenint la prohibició de no transitar en bici pel passeig marítim i deixant a la seva sort al ciclista amb la única opció d’agafar la Nacional II que és la carretera de l’estat espanyol amb major sinistralitat. D’aquesta manera el ciclista que va cap a El Masnou o cap a Badalona segons el sentit de la seva procedència, a l’arribar a Mongat ha de sortir del passeig marítim...

Es inevitable comparar la situació que viu la bicicleta a Barcelona i a Catalunya, que és molt precària, en contraposició per exemple a la que he viscut en aquesta travessa i en les anteriors que he fet, també a França. A més, es produeix l’agravant que alguns mitjans de comunicació, col·lectius i grups de persones, s’encarreguen de crear desprestigi respecte de les persones que es mouen amb bici per Barcelona.

A l’arribar al final carril-bici del passeig marítim de Donostia, s’inicien uns durs pendents per anar al Monte Igeldo, es podria comptabilitzar com a port perquè el desnivell és impressionant.

Des de dalt, les vistes, són espectaculars. No em vaig parar a pensar tot el que em quedava fins arribar a Gósol, però tenia moltes ganes de començar.

Baixada fins al ‘peine del viento’, on em vaig fer fotos i vaig veure els monuments de Chillida, uns ganxos metàl·lics molt semblants al que hi ha penjat a la piscina del parc de la creueta del coll a Barcelona.

Altre cop vaig atravessar el carril bici de la Contxa, però ja amb intenció d’abandonar aquesta bonica ciutat, i aquesta amable gent d’Euskalerria tants cops maltractats pels mitjans de comunicació.

Quan ja estava sortint del municipi, un bon home que estava circulant en bicicleta, es va prestar a acompanyar-me en direcció als peus del coll del Jaizkibel.

De camí, vaig passar davant de can Arzak, que és el Ferran Adrià d’Euskadi. La zona portuària de Pasaia denota el passat i, també present industrial de la regió.

Tota aquesta zona estava molt ben acondicionada per anar amb bicicleta amb els seus ‘bidegorris’. Tant de bo poguéssim sortir de Barcelona per la Av. Diagonal o la Av. Meridiana amb aquests ‘bidegorris’ com els de Donostia.

A peu de port  l’home es va despedir i jo, com a deferència li vaig dir que en acabar la travessa li enviaria el blog de la mateixa per correu electrònic, cosa que ja he fet.

El coll del Jaizkibel no és un port de Tour, però sí que és mític de la clàssica ciclista de Sant Sebastià, una prova que forma part del calendari de la copa del món. La meva ruta seguia el recorregut exacte del fabulós llibre titulat ‘De Donostia a Portbou’ de Rafael Vallbona. l’Autor va iniciar la travessa pel Jaizkibel i a mi ja m’estava bé.

Les rampes eren prou dures, però com que era el primer port el vaig superar força bé. Des del cim, molta boira i un vaixell. Veient el mar, vaig prendre consciència que estava molt lluny de Gósol...

A la poca estona d’haver coronat, vaig trobar l’ermita de Nuestra Señora de Guadalupe. Al davant es trobava un mirador que permetia contemplar Irun.

Vaig continuar baixant fins a Irun, on vaig trobar molt trànsit i, tot seguit, cap a França. Era el primer dia d’agost i a la platja d’Hendaya no s’hi cabia.

Ben aviat, vaig passar de l’aglomeració a la solitud, doncs el trajecte extret del llibre de referència (De Donostia a Portbou)  de seguida s’endinsava cap a la ruta de la Glacière.

Al trencall d’inici del coll d’Ibardin em vaig menjar un entrepà de pollastre en una d’aquelles furgonetes de carretera, més que res per anar omplenant reserves...

El coll d’Ibardin, no té desnivells extrems, però puja. Un cop a dalt, s’entra a Navarra per iniciar el descens cap a la bonica població de Vera de Bidasoa.

En sortir de Vera, altre cop a pujar cap al coll de Lizuniaga, aquest sí que va ser fàcil. No hi havia placa de port, amb el que l’única referència va ser l’hotel que porta el seu nom. Novament baixada i entrada a França per Sare i novament s’entra a Navarra per Dantxarinea.

Mai s’ha de subestimar un port i això em va passar amb el d’Otxondo, el qual vaig començar a pujar sense donar-li massa importància, però la calor i les dures rampes m’haguessin pogut passar factura. Per sort vaig superar bé l’esforç.

Tenia idea de dormir a Erratzu però a l’establiment que em vaig aturar em va semblar car per les meves possibilitats i la meva categoria, jo sóc d’hotel d’una o dos estrelles... Ens agradi o no, tots pertanyem a una categoria i/o estatus social i, el meu, no era per dormir allí. Vaig decidir continuar. Prosseguir implicava  pujar el coll d’Izpegi i així ho vaig fer. El port no era massa dur, tot i que tenia els seus revolts en forma de paelles que el feien ferregós, però a mi m’agradava . El cim del coll és la frontera amb França, i el seu descens és un dels més espectaculars dels Pirineus. Pensava que faria nit a Saint Étienne-de-Baïgorri, però tots els allotjaments estaven ocupats menys en un lloc que hi havia una suite a 140 euros. Els hi vaig dir que m’ho pensaria i que, si de cas, ja passaria...

Ja no venia d’aquí, i vaig continuar uns 10 quilòmetres suplementaris fins al poble d’Uhart-Cize on sí vaig trobar allotjament a bon preu. A l’entrar a l’habitació em vaig deixar caure al llit com un sac de patates.... Per ser el primer dia, no estaven gens malament els 135 Qms i 5 ports. Posteriorment ,visita al poble Saint Jean Pied de Port que estava a 5 minuts d’Uhart-Cize i que és la localitat de sortida dels peregrins que inicien el camí de Sant Jaume.

 

DILLUNS 2 D’AGOST DE 2011

El dia era molt assoleiat  i calorós. Els primers metres transitaven al costat de les muralles de Saint Jean-Pied-de-Port i, tot seguit, un espectacular paisatge de color verd a l’alçada d’Aincille i Caro. Tothom amb qui parlava (et vas trobant constantment a gent i ciclistes) m’explicaven que havia estat el juliol més plujós dels últims 50 anys. Això es notava al paisatge. Vaig preguntar a uns treballadors sobre el coll dels xalets d’Iraty i em van comentar mig rient que anava ben encaminat i que em preparés pel que venia...

I quina raó tenien. La placa inicial marca un percentatge de pendent mitjana d’un 5%, però es una dada enganyosa perquè es té en compte diversos trams de baixada. La primera rampa no té pietat. Es tracta d’un primer quilòmetre a l’11% i els següents es mantenien en aquests paràmetres. Es un port molt exigent que la calor es va encarregar de fer-lo més dur.

A més no portava gaire aigua i per regular-me, vaig decidir beure petits glops a cada placa quilomètrica. Era una manera de dosificar la poca aigua que em quedava.

Sempre comento que tots els ports francesos estan marcats amb panells a cada quilòmetre. Es tracta d’informació molt útil i que, en aquest cas, em va salvar d’un defalliment, ja que vaig poder dosificar l’esforç gràcies a aquests plafons.

El coll dels xalets d’Irati és la suma de diferents ports: Burdinkurutxeta, Bagargiak, Haltza, Orgambideska. Són rampes terrorífiques que ara, mentre escric aquestes línies recordo amb una certa nostàlgia. Al petit descans del Burdinkurutxeta vaig demanar a un ciclista si tenia aigua i em va dir que la seva dona pujava amb el cotxe. Un altre ciclista em va dir que a partir d’aquell punt hi havia un quilòmetre de baixada i que al final de la mateixa trobaria un bar. Li vaig fer cas.

Vaig beure quasi de cop una ampolla d’aigua freda de litre i mig. En poca estona vaig superar la capacitat de l’estómac, que és d’uns 500 ml. L’estómac ple, fa que el múscul diafragma, responsable de la respiració no es desplaci de forma correcta. Aquesta no era la millor situació per seguir pujant, però amb la calma, vaig anar fent.

Els paisatges des d’aquest port eren espectaculars. Al costat del bar hi havia un petit llac i la verdor de la vegetació denotava que havia estat plovent molt els darrers dies.

Al final vaig coronar el coll, que, segons la meva opinió, ha estat el més dur de tota la travessa dels Pirineus, per la duresa de rampes i longitud.

La baixada va consistir en deixar caure la bici i gaudir del paisatge.

En una travessa, el moment de sortir de casa és fatídic perquè, en marxar, quan surts per la porta de casa, no saps on dormiràs, ni com anirà. Seria semblant a la por escènica de l’actor quan ha d’aparèixer en el moment en que s’obre el teló. Un cop ja s’està en ruta, aquesta por desapareix i aplicant la lògica a totes les situacions, es van resolent les petites coses que van sorgint.

En arribar al poble de Larrau, vaig trobar dos nois nascuts a Euskalerria i que feien una travessa per la zona. Entre els ciclistes sempre hi ha molt bona sintonia i es comenten qüestions tècniques sobre: els ports, la bici, la ruta, etc.

Vaig decidir quedar-me a Larrau pel cansament acumulat  que portava a sobre.

 

DIMARTS 3 D’AGOST DE 2011

La sortida a primera hora del matí va comportar passar una mica de fred, doncs havia de fer els primers quilòmetres en baixada fins que vaig arribar al trencall del coll del Soudet. Aquest coll, és molt llarg i només té pendents durs en llocs puntuals. Amb això no vull dir que sigui fàcil, cal fer esforç, però no es dur com el dels xalets d’Irati o el de Pal de Bagà que ha estat el meu port de referència per entrenar.

A mig camí hi ha una part dura, que coincideix amb la localitat de Sainte Engrâce. Quan retransmeteixen el Tour de França, els corresponsals, Carlos de Andrés i Pedro Delgado comenten sovint el sentit i la intensitat del vent. Jo no li acostumo a donar importància, però en el tram entre Sainte Engrâce i el coll de Suscousse (un coll que es troba a mig camí del coll del Soudet) el vent era fort i bufava en contra del sentit de la meva marxa. Va ser una estoneta que em va tocar esforçar-me més, fet que em va fer recordar els comentaris de la parella més famosa de la tele durant el mes de juliol.

Els últims quilòmetres són amb vistes espectaculars  i a l’arribar al cim vaig tenir el dubte al trencall que hi havia. Finalment, aplicant la lògica, vaig agafar el de l’esquerra. El de la dreta menava cap a la Pierre de Saint Martin i a la frontera amb Navarra.

La baixada és de les de deixar caure la bici i anar mirant el paisatge. A la meitat del descens, hi ha un trencall cap a la dreta al coll de Labays i des d’allà parteix una carretera estreta, també en baixada per un terreny ple de vegetació amb un color verd molt viu, suposo que per les pluges del mes de juliol. Si en algun lloc no m’hagués agradat mai quedar-me en pana, és en aquest tram, és a dir, entre el coll de Labays i Osse en Aspe.

Era molt bonic el paisatge, potser el millor de la travessa (sense comptar amb Gósol, és clar...), però era un lloc deshabitat...

A Bedous vaig menjar una ració de pollastre en una bar una mica estrany, més que res pel tipus d’individus que hi havia. De vegades quan planifico la travessa, mai se quin tipus de persones em trobaré i com seran els barris per on passaré, per això, si vaig sol, m’agrada anar equipat com una persona abandonada i una mica deixat, sense mostrar ostentacions de cap tipus...

En aquell bar no hi havia massa bon ambient...

En acabar de dinar el temps va començar a fer un canvi brusc i tenint en compte els allotjaments de la zona, vaig decidir fer nit a Sarrance. Per un mòdic preu vaig tenir una habitació molt àmplia, molt còmoda i amb televisió plana de 32 polzades. El millor allotjament de la travessa amb diferència (i això que vaig estar en un 4 estrelles...).

Un cop ja instal·lat, vaig visitar l’església i tots els racons del municipi.

 

DIMECRES 4 D’AGOST DE 2011

En llevar-me, el temps era tapat. La boira estava present i vaig pensar en quedar-me un dia més. El problema d’arrancar era que tenia ja mateix l’inici del coll del Marie Blanque, que en cas de pluja, suposava estar molta estona sota l’aigua i sense poder-me resguardar durant bastants quilòmetres. És en instants com aquest, quan es fa difícil prendre la decisió correcta, perquè mai se sap si se’t pot girar en contra.

Des de Sarrance a Escot hi ha molt poca estona i, ben aviat es troba el trencall, just passat un espectacular pont de pedra.

Jo portava molt ben detallats els percentatges i altres dades de tots els ports, però al quilòmetre zero, hi havia un cartell, que he llegit amb detall veient la foto ja casa, quan vaig tornar de la travessa, i diu així: “El port del Marie Blanque, 1.035 m d’altitud, comunica la vall d’Aspe amb la vall d’Ossau. Començant a la vall d’Aspe, a Escot, l’ascensió del port es penosa principalment en els últims quatre quilòmetres en que el seu percentatge és més del 10%. El port representa un vertader desafiament qualsevol que sigui el seu nivell. Les marques del Consell General dels Pirineus Atlàntics, consten en una placa en cada quilòmetre, al llarg de 8 quilòmetres d’ascensió. Cada placa els hi donarà la informació següent: l’altitud de l’indret, el número de quilòmetres que queden i el pendent mig del quilòmetre següent”.

El cartell descrivia a la perfecció com era el port. La carretera estava al ben mig d’un terreny amb vegetació, amb un color verd que denotava que es troba en un lloc on plou molt. La boira no deixava entreveure si hi havia risc de pluja.

Un cop coronat el Marie Blanque, em vaig abrigar bé, doncs aquella boira era com gotes de pluja que deixaven la musculatura freda.

El paisatge verd dels prats, tot i la poca visibilitat era espectacular. A l’arribar a la vall, ben aviat s’entra al poble de Laruns, que és l’exemple de típic poblet francès: cases baixes, forn de pa bo, oficina de turisme, església i molta netedat, com diria aquell: Que n’aprenguin!!....

Passat el poblet, s’inicia el coll de l’Aubisque que, degut a la poca visibilitat no vaig poder gaudir del tot. Amb tot el que portava a les cames, es va notar, tot i que no vaig patir gaire.

El cartell que informa de l’entrada a Eux-Bonnes (població situada a meitat de port) és una bicicleta gegant envoltada de flors amb el nom del poble inscrit al quadre de la mateixa. Altre cop vaig recordar el passeig marítim de Mongat, ja que el primer que hi veiem els ciclistes és un cartell de prohibició de pas. Un tracte molt diferent al del nostre país veí.

A l’arribar al cim hi havia bicicletes gegants als prats (França estima la bici), un monument a Lucien Buysse i molta gent.

El descens va ser molt fred per la boira i a la cuneta hi havia dos vehicles situats al carril contrari, en sentit ascendent , que s’havien quedat en pana...

La carretera era estreta i perillosa i, al costat de la roca, en un revolt, vaig veure una placa que recordava la caiguda de Wim Van Est en aquell indret durant el transcurs del Tour de França de l’any 1951.

Quan em pensava que tot era baixada, vaig trobar una altra pujada que corresponia al coll del Soulor. Des d’allà, tot baixada, fins a arribar a Argelès Gazost on vaig agafar la via verda de les Gaves que em conduiria fins a Lourdes. Aquesta via verda està totalment adaptada a les persones amb discapacitat.

A Lourdes vaig trobar molt fàcilment hotel i a la tarda/nit vaig visitar la basílica. Un lloc molt recomanable de visitar se sigui creient o no.

 

DIJOUS 5 D’AGOST DE 2011

En la vida de les persones hi ha dies per recordar: el casament,  les vacances, trobades amb amics...

Avui tocava pujar el Tourmalet. Per mi i per a moltes persones és un dia important.

Si pogués anar endarrera en el temps, és a dir, viatjar al passat, m’agradaria veure els meus avantpassats i també, poder gaudir d’esportistes importants de l’època. Per exemple, veure jugar a Kubala o Samitier i, en ciclisme, per exemple, veure escalar el gran Fausto Coppi ‘il Campionissimo’ i tants d’altres.

Pujant el Tourmalet anava a transitar pel mateix escenari per on ho han fet els grans campions de la història del ciclisme.

La sortida des de Lourdes la vaig fer per la via verda de les Gaves. Comentar que les vies verdes de França estan totes molt ben cuidades i indicades i, quan s’han d’atravessar carreteres, es fa o per sobre o per sota, amb viaductes o ponts respectivament. D’aquesta manera, s’eviten situacions de perill.

A l’arribar a Luz Saint Sauveur, que es el quilòmetre zero del Tourmalet, vaig entrar a l’oficina de turisme de la qual, a la façana hi penjava un cartell que deia: “Luz estima el Tour”. Feia poc més d’un mes que la millor cursa ciclista del món va transitar per allí. A l’oficina em van donar un tríptic on hi ha els espais en blanc reservats perquè a les diferents oficines de turisme de les poblacions properes als colls de muntanya, et vagin segellant caselles en funció dels ports que vas pujant i, segons les caselles segellades, t’envien un diploma en reconeixement als ports que has ascendit. A França no paren de sorprendre’m de com cuiden als ciclistes...

En sortir de Luz ja es comença a pujar i a veure les primeres plaques quilomètriques on s’informa de tots els detalls del quilòmetre que s’inicia i del que manca fins al cim. Els ports de França són un luxe.

A mesura que vaig avançant m’adono que pujar per Luz és molt més fàcil respecte a fer-ho des de Sainte Marie de Campan. És nota molt. Si algú vol pujar el Tourmalet i no té clar si pel seu estat de forma ho podrà fer, se’ns dubte que ho provi des de Luz.

l’Ambient que es respira mentre pujo aquest port és irrepetible i no es dona en cap altre. Menteixo, potser a l’Alpe d’Huez la sensació és semblant. Són els dos ports més mítics del ciclisme i acudeix gent de tot el món per pujar-los.

A diferència de la jornada anterior, aquest dia va ser esplèndid, amb un sol i un cel clar que semblava estar posat expressament per tal de pujar el Tourmalet.

Passat Barèges, un municipi que a l’hivern deu estar a vessar, la vista comença a obrir i s’observa el pic de Midi de Bigorre i les torres elèctriques del cim. Els últims quatre quilòmetres tenen el seu desnivell.

Hi havia un matrimoni gran que es trobaven assentats a la cuneta, amb cadires plegables, al costat del seu vehicle, com si estiguessin al cinema, amb la diferència que la pantalla eren aquelles muntanyes. A falta de 500 metres un home estava ajagut a l’últim revolt amb una armilla fluorescent de color groc i amb una càmara reflex amb un objectiu considerable. L’individu anava fent fotos a tots els ciclistes que passaven i, tot seguit, els hi donava un cartronet amb una adreça web per si volíem comprar aquella fotografia com a record. La inventiva no té límits i menys en temps de crisi. Quina manera més fàcil de fer diners... Jo no la compraré, doncs ja em feia jo mateix les fotografies.

Ja al cim, semblava que estiguéssim Les Rambles de Barcelona (però sense els lladres...). Hi havia cua per fer-se una foto a sota la placa. El Tourmalet  es un indret únic i especial. Des del seu primer pas el 1910, el Tour hi ha viscut tot tipus de situacions i efemèrides . Com la d’Octave Lapize, que va ser el primer ciclista en inscriure el seu nom en passar el 1910. Després seria el gran triomfador a París. Anys més tard va morir pilotant un avió en qualitat de sergent durant la Primera Guerra Mundial a la batalla de Verdun. No va ser l’únic guanyador de Tour que va morir a la Guerra.

Eugène Christophe, va patir la mala sort, un cop passats 4 quilòmetres del cim,ja en el descens. Va trencar la forquilla i acomplint les rigoroses normes del Tour en aquella època (amb els anys han anat canviant), no va poder rebre assistència externa i va haver de baixar a peu fins a la forja de Sainte Marie de Campan i reparar ell sol la forquilla. Aquesta efemèride va tenir lloc el 1913. Va perdre el liderat quedant en la posició 21 a la classificació general (anava líder a l’inici de l’etapa). Aquest fet heroic, li ha aportat reconeixement fins a dia d’avui. Sainte Marie de Campan té una plaça dedicada al seu nom i a l’antiga forja (ara casa particular) l’organització del Tour hi va descobrir una placa reconeixent el seu valor.

Al cim, a part de la placa de port, hi ha un monument a Jacques Goddet un dels directors de cursa més populars. Existeix també un monument al ciclisme representat amb una bicicleta i unes plaques que recorden el primer pas del Tour de França pel Tourmalet el 1910.

La baixada és espectacular, es tracta de deixar caure la bici i observar la vall de Campan i també, l’esforç de tots els valents que ‘grimpen’ en sentit invers. És indescriptible la quantitat de gent que puja. S’ha de viure i s’ha de veure. És com una peregrinació.

A l’arribar a Sainte Marie de Campan, vaig fer les fotos a les plaques dedicades a Eugène Christophe. Tot seguit, sense pausa, ja comença el coll de l’Aspin.

La calor del migdia en aquella hora era anormal. Es tracta del que molts cops es converteix en pluja a la muntanya hores més tard, però el cel estava completament serè en aquells moments.

El coll de l’Aspin em va semblar molt senzill, també s’ha de dir que, a mesura que avançava la travessa, jo estava més i més en forma. És la travessa més dura que he fet i el pas dels dies no em va mermar, sinó tot el contrari, em va enfortir més... i me’n vaig adonar en moments en que, tot i la càrrega que portava al damunt, i que, no anava amb  pedals automàtics ni pneumàtics per asfalt, vaig anar avançant a alguns ciclistes que anaven amb bici de carretera i sense pes...

Un cop coronat el coll, altre cop cua per fer la foto i descens deixant caure la bici contemplant el paisatge fins arribar a Arreau. Allí, em vaig menjar 2 unitats de l’equivalent al gelat frigo popeye. A França la marca Frigo s’anomena Miko i, amb aquella calor, entrava molt bé.

Al prosseguir, va començar a aparèixer nuvolositat i a l’alçada de Borderes Louron vaig decidir fer nit .

 

DIVENDRES 6 D’AGOST DE 2011

Els allotjaments de França estan tots preparats per acollir a les persones que es desplacen en bicicleta. A més, en alguns, fins i tot hi ha un distintiu atorgat per la Federació Francesa de Cicloturisme. A Borderes Louron hi havia aquest distintiu. Les bicicletes són guardades amb molta cura i el personal de l’establiment s’interessa per la ruta dels ciclistes i disposen de plànols i altres informacions per si hi ha necessitat d’ampliar o complementar les informacions que ja porta el ciclista. França estima la bicicleta.

El temps era molt tapat i l’objectiu de la jornada era superar el coll del Peyresourde i arribar a Bagneres de Luchon.

Els núvols venien perseguint-me i jo anava avançant en direcció cap al cel serè, això em va tranquil·litzar...  Al coll del Peyresourde no vaig menjar creppes a l’establiment on hi ha un home peculiar que diu que els seus creppes són els més barats dels Pirineus...

La baixada és espectacular amb els revolts típics de Tour.

Bagneres de Luchon va ser el punt de descans del dia i vaig fer bé, doncs, passada la mitja hora d’estar allotjat, es va posar a ploure.

Aquest poblet té tot tipus d’activitats durant l’estiu. Només cal anar a l’oficina de turisme i veure els actes programats per aquell dia i els següents. Jo vaig assistir a una desfilada que li deien: La Reina dels Pirineus. Em va recordar molt la baixada de les colles de Sant Medir pel carrer Gran al barri de Gràcia de Barcelona, tot i que, a Bagneres era tot molt diferent a Gràcia. Després, a la nit ,vaig anar a un concert a l’església.

Aquesta localitat té una curiosa botiga de bicis que es diu: La casa de Miguel i hi ha una foto de l’Indurain. Hi havia un forn de pa i pastes on es podia degustar un dels famosos ‘croissants’. Des que va tancar la pastisseria Carque de Barcelona, no n’havia tornat a menjar cap de tan bo. A l’aparador de l’establiment hi havia escrit un text que deia: Si la vida es dolça, nosaltres hi som per endolçar-la. El municipi també es famós per les seves termes a les que no em vaig atrevir a anar per por a deixar els meus efectes personals a les guixetes. La influència de Barcelona pel que fa a la delinqüència o el pillatge, on hi ha gent que fa còpies de les claus de les guixetes i, molts altres delictes i faltes, em va frenar a entrar a les Termes .

Aquesta localitat pot ser perfectament un indret de referència per anar a fer un ‘stage’ ciclista ja que hi són aprop molts ports com per exemple: Portillon, Peuresourde, Mendé o Bales.

 

DISSABTE 7 D’AGOST DE 2011

El dia va ser finalment serè i la intenció era arribar el més lluny possible mentre les forces i la climatologia em respectessin...

La primera sorpresa agradable va ser trobar rotondes preparades per respectar als ciclistes, amb senyalització específica i sobretot, protegides. Quina diferència respecte de Mongat, per posar un exemple.

Ben aviat vaig arribar a Saint Beat on dóna inici el coll de Menté, mític port del Tour de França per la caiguda de Luis Ocaña on, a més, una placa ho recorda en el mateix revolt on es va produir.

Ja al cim, al costat de la placa de port, hi ha un monument a Serge Lapébie, un dels ciclistes francesos més famosos de la regió i guanyador de Tour, tant és així, que cada setembre és fa una marxa ciclista que porta el seu nom. El descens és molt bonic, potser també pel color verd degut a les pluges del mes de juliol (ho repeteixo molt, però és la veritat). Ben aviat, s’enllaça amb el trencall del coll del Portet d’Aspet. Es tracta d’un port amb uns pendents terrorífics. Són 4 quilòmetres amb un 10% de pendent mitjana, però amb trams al 20%. L’inici després de la baixada es trencador, però tot seguit hi ha una placa just al lloc on va morir Fabio Casartelli.

Aquell Tour de 1995, el cinquè dels cinc victoriosos de l’Indurian,  jo estava totes les tardes escarxofat al sofà i gaudint de les proeses del navarrès de Villava que, amb els seus 80 kg, unes pulsacions en repòs de les més baixes i, amb una capacitat pulmonar i potència física impressionants, es recorria França com si res...

Indurain és el ciclista més alt de la història en guanyar la Grande Boucle. Aquella etapa, era de les últimes de muntanya, doncs ja s’havien passat els Alps. Tot semblava tranquil fins que en un moment es va veure un ciclista al terra amb una gran taca de sang al costat. Hores més tard es va confirmar el pitjor dels presagis. Havia estat campió olímpic a Barcelona i acabava de perdre la vida. Fabio es convertia en la quarta víctima en cursa. Els altres decessos havien estat: Adolphe Heliere (1910), Francisco Cepeda (1935) i Tom Simpson (1965).

Era la primera vegada que jo veia morir una persona mentre feia la seva activitat esportiva. Anys més tard, lamentablement, varem viure quelcom similar amb el jugador de futbol Dani Jarque o Antonio Puerta.

La placa situada sobre la pilona de pedra i el monument que es troba pocs metres més amunt són molt emotius i és un gran record per tal que no s’oblidi mai. Tant el Portet d’Aspet com el coll de Mendé, jo els anomeno: els colls de la tragèdia. Han passat a la història d’aquesta cursa per fets terriblement tràgics.

El port és duríssim, però és passable gràcies als no més de 4 quilòmetres. La baixada és molt plàcida i ben aviat s’entra a la regió de l’Ariège. A Luzenac es conserva una església construïda pels romans i a Saint Girons vaig menjar una mica.

Des d’aquest punt, vaig iniciar la via verda de l’antic tren que unia Saint Girons i Vernajoul. Un senyor va tenir la deferència d’enviar-me per correu electrònic tot el recorregut digitalitzat, ja que en diferents trams cal agafar la carretera. Sempre he trobat gent amable, tant per la xarxa d’Internet, com personalment durant la travessa.

A l’Ariège l’alçada és menor i la calor es feia més present, però al no haver dificultats muntanyoses, el trajecte era completament rodador i podia avançar més ràpid.

La intenció era fer nit a Foix, però els allotjaments estaven tots plens i vaig haver de continuar fins a Tarascon sur l’Ariège.

 

DIUMENGE 8 D’AGOST DE 2011

La meva imatge, amb la bici que portava i l’equipatge a sobre una caixa de fruita i guardat en bosses d’escombraries no deixava indiferent a ningú: als ports, a les carreteres, al pas per les poblacions...

El dia anterior, a l’arribar a l’hotel de Tarascon, l’home que em va atendre, em va preguntar d’on venia i cap a on anava. Em va prevenir per l’etapa que avui havia de començar, pel trànsit que trobaria.

El dia era plujós i després d’esperar una estona indecís pel temps, vaig decidir arrancar, com sempre, amb la intenció d’arribar el més lluny possible mentre hagués llum, bona climatologia i el meu cos resistís.

Tan de bo a Barcelona i rodalies poguéssim rodar en bici com jo ho feia a França per la carretera que, segons el senyor de l’hotel, em va advertir com a perillosa.

Qualsevol ciclista que hagi entrat a Barcelona per la Av. Meridiana o la Av. Diagonal, o que hagi fet el carril bici de la Av. Paral·lel, sap del que estic parlant.

La carretera anava paral·lela a la via del tren i a mi ja em semblava estar aprop de Gósol, doncs reconeixia alguns dels indrets que havia vist des del tren en el viatge d’anada.

A Ax les Thermes vaig estar visitant els banys i les fonts d’aigua calenta on hi havia uns cartells que advertien que no es podia beure per risc d’agafar un mal de panxa i, la veritat, no em venia de gust una gastroenteritis...

Mentre visitava la localitat, meditava si feia nit allà o continuava. I es que a primera hora del matí havia plogut. Vaig decidir continuar posant com a objectiu arribar a Hospitalet près d’Andorre. Allà tornaria a decidir que feia...

A l’arribar a Hospitalet (fins ara només coneixia el municipi del baix Llobregat) vaig demanar uns entrepans (-si us plau, sense mantega al pa, allà no posen tomàquet) i mentre menjava, vaig marcar-me com a nou objectiu: arribar al Pas de la Casa.

En fer els primers revolts, va aparèixer una placa d’homenatge a René Vietto. Es veu que en el lloc de la placa, en el transcurs del Tour de 1934, René Vietto va sacrificar seguir avançant, per tal de cedir una roda al seu company d’equip Antoine Magne. Aquest fet el va fer esperar molta estona fins que va arribar el vehicle del seu equip. Aquesta és una de moltes històries que engrandeixen la llegenda del Tour de França.

El quilòmetre zero del port d’Envalira es considera a Ax les Thermes, però els pendents més durs començaven en aquella zona, tot i que a mi no em va semblar un port dur. Ben aviat va aparèixer el cartell de benvinguda a la Catalunya nord i, el temps va canviar de sobte. Es va començar a tapar i jo vaig incrementar el ritme d’ascensió, doncs no quedaven més que vuit quilòmetres per arribar al Pas de la Casa. Estava molt en forma, ja que, tot i portar molt pes, avançava a ciclistes...

Vaig entrar en territori andorrà i de seguida vaig trobar allotjament en un hotel amb el preu més econòmic de tota la travessa i amb la millor relació qualitat/preu.

El temps va començar a empitjorar, la temperatura va baixar a 6ºC i la boira va cobrir la població fins al punt de no veure part de la població.

Com a curiositat,comentar que el Pas de la casa no disposa de cap font d’aigua pública, cosa que se’m va fer estrany en un municipi de muntanya.

Tota la tarda vaig estar passejant per les botigues mirant: bicis, roba, gps, etc. Finalment vaig comprar un toblerone.

A l’hotel vaig haver d’agafar la manta de l’armari pel fred...

 

DILLUNS 9 D’AGOST DE 2011

Em disposava a marxar però la boira encara era més espessa que el dia anterior. La mala visibilitat i el fred no aconsellaven marxar, motiu pel qual em vaig quedar un dia més al Pas de la Casa.

Aquell dia vaig recórrer totes les botigues amb una climatologia que podria passar perfectament per un dia d’hivern en comptes d’un 9 d’agost.

 

DIMARTS 10 D’AGOST DE 2011

A les sis del matí persistia la boira... i em vaig desesperar una mica, tot s’ha de dir...

Però, a les set, ja s’havia despejat i vaig marxar per fer el coll d’Envalira. El meu llibre de ruta marcava 10 quilòmetres fins al cim, però a la placa de port posava que en restaven 4. Va ser una gran alegria.

Al coronar vaig veure que la boira tornava a pujar, però no em faria enrere. Volia arribar a Gósol. Jo estava més amunt que la boira, però la carretera anava descendint fins a entrar a la boira fins que, després del coll del Puymorens la boira ja estaria a sobre meu. L’estona que vaig estar dins la boira, vaig passar un fred espantós, fins al punt que si hagués punxat la roda, no crec que hagués estat capaç de desmuntar-la amb les mans per falta de tacte.

En aquell tram de baixada vaig posar els llums de la bici per tal que la meva presència fos més visible.

No em vaig treure els impermeables fins arribar a La Tour de Carol. De seguida vaig entrar a Catalunya, per la localitat de Bourg Madame, i ja en territori català, vaig patir els primers avançaments perillosos per part dels camions. Això ja va ser per a mi com un avís per recordar que estava a Catalunya i que havia d’augmentar l’atenció en la conducció.

Ben aviat, després de Puigcerdà, s’inicia la collada de Toses. Un altre canvi respecte a França és que els punts quilomètrics no estan marcats i, per tant, vaig dosificar l’esforç recordant mentalment el port, doncs l’havia pujat ja fa alguns anys.

Al coronar, vaig anar a buscar el pla d’anyella i el coll de la Creueta. Lamentablement el dia era tapat i no vaig poder tenir la primera visió del Pedraforca. Tot seguit, descens impressionant fins a La Pobla de Lillet. La veritat es que feia anys que no havia fet aquesta baixada i em va semblar molt llarga. A La Pobla de Lillet vaig omplenar el bidó d’aigua i a Guardiola de Berguedà vaig comprar dos entrepans (aquí no van posar mantega al pa....) per emportar. Eren les quatre de la tarda, feia calor, però em venia de gust veure la primera imatge del poble de Gósol des de coll de Josa, motiu pel qual, vaig anar per Bagà i Gisclareny. És tracta del mateix camí que se segueix en la tercera etapa del Camí dels Bons Homes. És molt dur, però amb el que portava a les cames ja no venia d’aquí. Després de passar el pont del riu, dos quilòmetres més amunt de Bagà, comença una pujada molt dura. Va ser en aquell punt on vaig trobar dos ciclistes d’Euskadi que feien la ruta Transpirinaica per pista i en sentit contrari al meu, és a dir, des del mar Mediterrani cap al mar Cantàbric.

En aquest tram em vaig adonar de que estava en forma, doncs la pujada és molt dura i anava molt fort.

Després del coll d’Escriga i havent fet diverses pujades al 13%, primera aparició del Pedraforca. Feia pocs dies que em trobava al mar Cantàbric i ara, tenia el Pedraforca al davant.

Al coll de la Bena em vaig menjar els entrepans que m’havien fet a Guardiola i vaig prosseguir ja en ple parc natural del cadí-Moixeró: coll de la Bauma, coll de Torn i Collell. A l’alçada de Les Bassotes em vaig fer alguna foto amb el Pedraforca de fons.

Vaig baixar molt lentament per la vall de Cerneres, doncs portava molt pes i el camí és molt pedregós (fins arribar a la carretera asfaltada, a l’alçada del pont que porta el mateix nom que la vall).

Em quedaven 6 quilòmetres, tres de pujada i tres de baixada, és a dir, el coll de Josa.

A dalt vaig veure Gósol des del mirador i vaig considerar que aquella és la millor imatge dels Pirineus.

A Gósol em vaig retrobar amb tota la gent que conec i vaig tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el repte que m’havia proposat.

  

domingo 26 de septiembre de 2010, 18:30:12
Ruta en bici des del llac d´Annecy i fins al Mont Ventoux
Tipo de Entrada: RELATO | 1 Comentarios

Ruta en bicicleta realitzada durant el mes d'agost de 2010 pels Alps francesos. Tota la informació es troba en aquest blog: http://annecyventoux.blogspot.com/

Arribada a Annecy:

Els canals d'Annecy. Aquest municipi és anomenat: "La petita Venècia":

Vistes de la localitat d'Annecy:

Jardins al davant del llac d'Annecy:

Via verda (Vélo route li diuen a França) entre Annecy (vorejant el llac) i Albertville:

Vistes desde la via verda entre Annecy i Albertville:

Ascendint el coll de la Madeleine:

Trams durs pujant el coll de la Madeleine:

Coll de la Medeleine:

Pujant cap al coll del Glandon/Croix de Fer:

Un quilòmetre amb pendent mitjà a l'11%:

Coll del Glandon:

Coll de la Croix de Fer:

Coll de la Croix de Fer:

Llac Grand Maison:

Carreteres franceses preparades per circular amb bicicleta:

Un petit descans pujant cap al coll del Lauteret:

Coll del Lauteret:

Vistes des del coll del Lauteret:

Vistes de Briançon:

Refugi de Napoleon:

Coll de l'Izoard:

Plaques a la memòria a Coppi i a Bobet a "La Case Déserte" del Coll de l'Izoard:

Llac pujant cap al Coll de Vars:

Coll de Vars:

Descendint el coll de Vars:

Vistes de les muntanyes:

La bicicleta, un vehicle molt estimat a França:

Ruta del coll de la Bonette. La carretera asfaltada més alta d'Europa amb els seus 2802 mts:

Llac pujant el coll de la Bonette:

Cim de la Bonette (2.802 mts):

Carretera tallada els divendres. Només poden accedir les bicicletes:

Vistes del desnivell que cal superar per pujar cap al coll d'Allos:

Coll d'Allos:

Els famosos camps de lavanda a la regió de la Provença:

Les consecuencies d'estar moltes hores exposat al sol:

Camps de lavanda de la Provença amb l'antena del Mont Ventoux al fons:

Deixant un objecte ciclista al monument en memòria a Tom Simpson:

Vistes de l'antena del Mont Ventoux i el monument a la memòria de Tom Simpson:

Rodant en l'ascensió al Mont Ventoux:

Cim del Mont Ventoux:

Descans després de tot el viatge:

 

 

 

sábado 28 de noviembre de 2009, 21:26:32
ELS ALPS EN BICI. Un passeig per les carreteres del Tour. Des de Genève i fins que el cos i la bici aguantin
Tipo de Entrada: RELATO

Travessa de diversos dies durant l'agost de 2009 pels ports mítics dels Alps del Tour de França. Vaig començar a Genève i fins que el cos i la bici van aguantar vaig anar en bici. Vaig arribar a Grenoble

Preparant la sortida a casa:

Els trens de la SNCF. Un servei públic de qualitat:

Monument als caiguts dels conflictes bèl·lics mundials del poble de Samoëns:

Desnivells impressionants pujant el terrible coll del Joux Plane:

Retorn per culpa de l'excès de pes:

Novament retornant a la travessa. Zona de fals pla anomenat 'Le Reposoir' pujant el coll de la Colombière:

Un dels pendents més durs als quilòmetres finals del coll de la Colombière:

Sempre pendent de la climatoligia. Els meteoròlegs sempre anunciaven pluja:

Vistes des del balcó a l'allotjament a la localitat de Le Chinaillon (Le Grand Bornand):

Espectaculars paisatges alpins pujant el coll d'Aravis:

La bicicleta és un vehicle molt estimat a França:

Un altre monument als combatents caiguts al cim del coll del Saisies:

Pintada de suport a Lance Armstrong. Fa poques setmanes havia passat el Tour de França:

Pujant el coll del Cormet de Roselend:

Llac anomenat: 'Barrage del Roselend':

Coll del Petit Saint Bernard:

Llac Chevril. Es troba passat el trencall del poble de Tignes en el camí d'ascenció al coll de l'Iseran:

Ascendint cap al coll de l'Iseran:

Cim del coll de l'Iseran. Amb els seus 2.770 metres, va ser el cim Coppi de la meva travessa:

Descendint el coll de l'Iseran:

Engalanaments dels pobles francesos dels alps fins a l'últim detall:

El pícnic, una tradició francesa. Preparant taula i cadires en un revolt mentre jo pujava cap al cim del Galibier:

Vistes des del coll del Galibier:

Monument a la glòria de Henri Desgrange, el creador del Tour:

Descens del coll del Galibier amb la neu i glaciars al fons:

Bourg d'Oisans, una localitat volcada amb la bicicleta:

Els 21 revolts de l'Alpe d'Huez. La fotografia està feta just després de negociar el revolt núm 1:

Llac Besson, una mica més amunt de l'Alpe d'Huez:

A buscar el tren a Grenoble per carreteres totes ben adaptades a la circulació de bicicletes:

Àlbum de fotos vistos com un passi de diapositives:

Àlbum 1 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42188241@N02/sets/72157622127140001/show/

Àlbum 2 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42269060@N08/sets/72157622255316570/show/

Àlbum 3 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42182640@N07/sets/72157622257467496/show/

Àlbum 4 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42205829@N04/sets/72157622264192542/show/

Àlbum 5 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42218689@N02/sets/72157622141928917/show/

Àlbum 6 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42221975@N02/sets/72157622268175682/show/

Àlbum 7 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42278361@N08/sets/72157622145295523/show/

Àlbum 8 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42214507@N05/sets/72157622271572462/show/

Àlbum 9 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42238460@N06/sets/72157622149104927/show/

Àlbum 10 de13 :
http://www.flickr.com/photos/42258585@N03/sets/72157622286152902/show/

Àlbum 11 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42252575@N04/sets/72157622164294903/show/

Àlbum 12 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42287136@N07/sets/72157622312838598/show/

Àlbum 13 de 13:
http://www.flickr.com/photos/42347743@N07/sets/72157622198900705/show/

----
Podeu veure el mateix àlbum de forma que les fotos estan penjades respectant l’extensió original de la imatge:

http://rutaalps1.deviantart.com/gallery/#_browse/scraps
----
El blog de la travessa als alps:

http://alpsenbici.blogspot.com/

---
A la bici, a la part del davant, portava visible el llibre de ruta. És aquest:

http://roadbookalps.deviantart.com/gallery/#_browse/scraps

---
El plànol de la ruta:

http://ves.cat/aaHi

---
El blog on penjo totes les sortides en bici:

http://bicigenis.blogspot.com/

-------------------------------------------------------------------------------------
Aquest foto-àlbum està realitzat amb el màxim respecte i admiració a tots els corredors que han participat alguna vegada a la cursa ciclista del Tour de França.


“Una bicicleta és un anhelat mitjà de transport per a tots els que tenim el cor viatjer. La nostra primera bici ens serveix per aprendre a traçar corbes i atravessar bassalts, suposa veuren’s lliures de la supervisió paterna, de dependre de vehicles aliens i tocs de queda. És una alliberació misericordiosa de la dependència dels pares, la manera independent d’anar al cine o a casa d’un amic. Més senzillament, és la primera oportunitat que tenim d’escollir la direcció cap a on volem anar. És la primera màquina amb rodes que guiem pel nostre compte, i potser per aquest motiu l’apreciem tant, adherint records extranyament concrets a les bicis que hem anat tenint”. LANCE ARMSTRONG


“Vaig començar a pensar que el sofriment era quelcom essencial per gaudir d’una bona vida i que, es tan inseparable de la vida com la felicitat. És un gran potenciador. Pot durar un segon, o un mes, però al final disminueix i quan ho fa, hi ha una altra cosa que ocupa el seu lloc, es possible que aquest nou fruit sigui una major capacitat. Cada cop que m’enfrontava al sofriment creia créixer, i definia encara més les meves capacitats, no només les físiques, sino també les interiors, aplicables a la felicitat, l’amistat o qualsevol altra experiència humana. La vertadera recompensa del dolor és aquesta: el coneixement d’un mateix. No obstant, si optava per abandonar aquella entrega, aquell mínim acte de tirar la tovallola, hagués estat terrible i no m’ho hagués tret del damunt la resta de la meva vida. Si un es planteja abandonar ha d’analitzar també si vol viure amb les conseqüències de fer-ho”. LANCE ARMSTRONG

“Per ser feliç, s’ha de patir una mica cada dia”. LANCE ARMSTRONG


“La familiaritat física que obtens amb una bicicleta és quelcom que no comparteixes amb cap altre vehicle, per còmode que suposi conduir-lo. Hi ha moments en que juraria que la bicicleta no és més que una extensió dels meus braços i cames”. LANCE ARMSTRONG

”És anant en bicicleta que vostè coneix els contorns d'un país millor, ja que ha de suar els turons quan els puja i després despenjar-se d'ells a tota velocitat. Per tant, els recorda com són en realitat, mentre que en un automòbil només un turó extremadament empinat l'impressiona, i vostè no té cap record exacte de paisatge a través del que ha conduït”. ERNERST HEMINGWAY

“Cadascun dels moviments de tots els individus es realitzen per tres úniques raons: per honor, per diners o per amor”. NAPOLEÓN BONAPARTE

“L’home ha deixat de ser bípede per convertir-se... en ciclista! La bicicleta és el triomf de la mecànica racional. Amb la bicicleta, l’home ha donat una lliçó a la natura”. JOSÉ ECHEGARAY

“Un no aconsegueix el carnet de ciclista fins que no acaba el Tour”.

“L’alta muntanya és l’experiència més sublim a la que un ciclista pot aspirar. Milions de persones encoratjant a cada port, corrent colze amb colze, deixant gairebé el minúscul espai de l’amplada del manillar per passar... Escribint aquestes paraules, recordant les sensacions... se’m posa la pell de gallina. Una vivència inoblidable per a un ciclista. Vull agraïr a tots els que estaven –i estan- allà, a peu de carretera, els seus ànims. Un milió de gràcies per fer del nostre esport quelcom tant bonic”. ROBERTO HERAS

“Vull morir als cent anys d'edat amb una bandera americana a l'esquena i l'estrella de Texas al casc, després de descendir cridant pels Alps damunt d'una bicicleta a 120 quilòmetres per hora. Vull creuar una última línia d'arribada i sentir a la meva dona i als meus deu fills aplaudint, i després estirar-me en un camp d'aquells famosos girasols francesos i expirar amb elegància: és a dir, l’antítesi perfecta de la patética mort que un dia em varen anticipar”. LANCE ARMSTRONG
-----------
DEDICATORIA

Dedico aquesta travessa a totes les persones que des de fa molts anys estan lluitant per aconseguir que desplaçar-se en bicicleta per Barcelona es pugui fer amb la màxima seguretat i que treballen amb la intenció que aquest vehicle assoleixi el respecte que es mereix per part de la resta d’usuaris de la via pública.

El 19 de març de 2009, un canal de televisió local de Barcelona va realitzar un debat sota el títol: “La bicicleta molesta a Barcelona?”. El més sorprenent no és el títol, sino que tres persones van emprar part del seu temps per acudir al programa a intentar defensar amb arguments el posicionament del debat. Encara es troba penjat a Internet:

http://www.barcelonatv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=5130&cercaProgrames=226&fInici=19/03/2009&fFin=20/03/2009

-----
INTRODUCCIÓ

A la travessa de l’any anterior, Gósol-coll del Tourmalet-Gósol, el primer que vaig dir a l’arribar va ser: ‘Ara vull anar als alps’. M’ho vaig prendre al peu de la lletra.

Fa bastants anys, al seguir la Grande Boucle per la televisió sempre deia que algun dia pujaria aquells ports, però mai em decidia.

Quan a la universitat cursava estudis sanitaris, en el transcurs d’una de les classes de temàtica amb contingut de caire més humanístic i bioètic, el professor va posar-se a parlar de la mort i de com l’afrontaven els malalts i familiars a partir del moment en que el professional sanitari havia de comunicar el diagnóstic d’una malaltia o afectació terminal.

Recordo que aquell dia es va parlar del procés de dol i tot el que té a a veure amb la dimensió humana de la malaltia, la mort i la relació entre el sanitari, l’afectat i els seus familiars.

Hi va haver un moment en que el professor ens va fer agafar un full en blanc i, tot seguit varem traçar una línia que dividís el mateix en dos parts. A la columna de l’esquerra havíem d’escriure el que faríem en cas que ens haguéssim de morir aquella mateixa nit i a la de la dreta tot el que realitzaríem en cas que un metge ens comuniqués que ens quedaven pocs mesos de vida.

D’entre tot el que vaig apuntar a les dues columnes, una de les coses que vaig escriure va ser atravessar els ports dels alps en bici. Són tres els motius que m’han portat a fer aquesta ruta: la meva passió pel Tour de França, reivindicar la bicicleta com a vehicle a Barcelona i el triplet aconseguit pel Barça

M’agrada la bicicleta com a vehicle. És la meva opció personal de desplaçament per Barcelona, tot i els problemes de seguretat, falta de respecte i, en alguns casos, animadversió (moltes vegades manifestada públicament per individus i/o col·lectius) que patim les persones que ens desplacem per la ciutat comptal.

També m’apassiona la cursa ciclista del Tour de França.

El fet que el Barça guanyés el triplet: Copa, Lliga i Champions, era un motiu més per realitzar aquesta travessa (l’habitual és pujar a Montserrat). El bon joc d’aquell equip la temporada 2008/2009 ens va fer molt feliços a tots. Fins i tot alguns professionals sanitaris comentaven que l’alegria dels malalts aquell mes de maig va aconseguir fer disminuïr algunes medicacions en pacients crònics. Vaig decidir que durant tots els dies de la travessa portaria visible alguna cosa del Barça.

A l’igual que el Barça és més que un club, el Tour és molt més que una cursa esportiva.


LA BICI DE LA TRAVESSA I RENFE (EL MEU MALSON)

En una travessa d’aquest tipus, cal preveure tot el previsble: condició física, bicicleta, recorregut, allotjaments, climatologia, equipatge... Tot ho tenia controlat menys el desplaçament amb RENFE.

ADIF/RENFE són les empreses que gestionen tot el sistema ferroviari de rodalies, mitja i llarga distància de l’estat espanyol.

l’Any anterior ho varem passar molt malament per anar des de Barcelona fins a Donosti amb el tren de llarga distància. L’interventor no ens volia deixar pujar i les persones que controlen els equipatges no van ser gens educats.

La ruta d’aquest any l’havia d’iniciar en un lloc proper als alps. El Tren Hotel Elipsos Pau Casals era el transport idoni per a la meva travessa ja que em deixava a Genève lloc pròxim als primers ports alpins. Aquest tren sortia de l’estació de França de Barcelona el diumenge a la tarda i es podia dormir al compartiment arribant descansat a Genève el dilluns.

El llibre de ruta el vaig preparar amb temps a l’hivern de 2009 tenint en compte l’inici de travessa a la citada localitat Suïssa.

En dies diferents, vaig preguntar a l’informador de llarga distància de l’estació de Sants, si era possible anar a Genève amb la meva bicicleta. Els dos cops em va comentar que no es podia.

A les planes web oficials de RENFE i del Tren Hotel Elipsos Pau Casals s’informa que es poden transportar bicicletes, únicament cal acomplir uns requisits.

Al mateix temps que em vaig trobar amb la negativa donada per l’informador, va arribar a la safata d’entrada del meu correu electrònic, una plana web reivindicativa on es deixa constància de les dificulats que tenen les persones que viatgen amb la seva bicicleta per desplaçar-se als trens de la RENFE. És aquesta plana:

http://www.conbici.org/bicisaltren/

Cada vegada que consulto aquest portal, em quedo sorprès dels continguts que hi apareixen.

Tenia molta por d’adquirir un bitllet d’un preu superior als 300 euros, ja que per poder portar la bicicleta en trens de llarga distància cal agafar un compartiment.

Tenir el bitllet, no garanteix en cap cas pujar al tren, doncs és l’interventor qui té l’última paraula alhora de pujar, tot i que les normatives ho permetin.

Degut a aquests problemes, vaig pensar en fer la travessa amb una bicicleta plegable. Era una mica escèptic a poder pujar ports del Tour de França amb una bicicleta que es plegava. Les normes de RENFE, consideren una bicicleta quan està plegada com equipatge de mà. Tot i així, a la citada plana web apareixen casos de persones que no han pogut viatjar a la RENFE amb bicis plegables.

En una botiga especialitzada, vaig provar un model que tenia un bon marge de desenrotllaments i un canvi intern al buje que m’hagués permés pujar els ports. De fet, per ser una plegable, anava força bé aquella bici, era la de més alta gama de DAHON. Finalment ho vaig desestimar perquè mecànicament la bicicleta no em feia el pes per a realitzar una travessa amb tants ports: canvis grift shift en comptes de manetes tradicionals, les rodes no es podein desmuntar manualment perquè no teníen tanca ràpida. A més, el sistema de tancament patentat en frontissa Vclam no em convencia.

A la xarxa social Facebook, en un grup dedicat a les bicicletes plegables Brompton, un membre del grup explica que va habitualment des de Barcelona a Saragossa per motius de treball. Quan va començar a fer el trajecte amb la Brompton (la bicicleta plegable més petita del mercat), l’interventor de l’estació de França de Barcelona, no el va deixar pujar i això que la portava plegada dins una maleta. Dies després, va agafar el mateix tren a l’estació de Sants i aleshores no va tenir cap problema. És un recorregut que fa habitualment i des d’aquest succès sempre agafa el tren a Sants. Són situacions surrealistes.

Mentre passava això, durant el mes de març de 2009 un programa de televisió local de Barcelona va debatre sobre si la bicicleta molestava a Barcelona. Hi havia sis tertulians, i tres d’ells defensaven que la bicicleta molesta a Barcelona. Em costa d’entendre que amb els greus problemes que té la ciutat: brutícia, atur, delinqüència, prostitució al carrer, etc, pugui anar algú a un programa de televisió a intentar exposar arguments per defensar que un mitjà de transport que no contamina, pugui molestar en la vida diària d’una ciutat. El debat encara està penjat a Internet

Com que el llibre de ruta el vaig preparar amb inici a Genève, no vaig voler canviar la ruta per culpa de RENFE. No em podia arriscar a anar amb el Tren Elipsos de llarga distància i que, en el moment de la sortida, un interventor no em deixés pujar.

Vaig decidir anar amb trens de mitja distància i amb la bicicleta que faig servir habitualment per Barcelona sense cap tipus de modificació, és a dir, únicament la portaria a revisar i no afegiria cap tipus de modificació tret de la caixa del darrera per portar pes.

Ha estat la meva manera de reivindicar aquest vehicle i la meva resposta als que manifesten públicament que la bicicleta molesta a Barcelona.

Jo, a més, vaig voler anar com un ‘globero’. És a dir, com els ciclistes que surten equipats el cap de setmana i només circulen pel carril bici. Portava roba que no era específica de ciclista, anava sense Gps (amb plànols de paper), sense pedals automàtics i amb timbre al manillar...

En més de 600 quilòmetres no vaig tenir cap tipus de problema, ans al contrari, tot són facilitats per a les persones que es desplacen en bicicleta.

A Barcelona, en canvi, fer un desplaçament comporta tenir tot tipus d’ensurts i estar exposat a un gran nombre de perills.

Hi ha una plana web especialitzqada en viatges en bicicleta (http://www.rodadas.net/). Es tracta d’un portal on persones que es desplacen en bicicleta expliquen les seves experiències.

En un dels viatges publicats des de Leipzig (Alemanya) i fins a la comunitat valenciana, la persona protagonista manifesta que la pitjor part del viatge va ser creuar la ciutat de Barcelona.

Les vacances són per disfrutar i no volia disgustos. És per aquest motiu que vaig decidir passar el mínim temps indispensable a les instal·lacions de RENFE. Anant amb trens de mitja distància només hauria d’anar amb la RENFE un petit tram des de Barcelona i fins a Cerbère. A partir de Cerbère tot seria molt diferent amb la SNCF (el servei públic de trens francès), tant pel que fa al servei (puntualitat, seguretat, neteja, transport de bicicletes) com també pel tracte humà.

La SNCF està a anys llum respecte a RENFE. Estic encara a dia d’avui meravellat d’aquest servei públic que s’acosta a l’excel·lència.

Quan vaig posar els peus a Cerbère vaig entendre la significació de la frase que comenten per Europa: “Àfrica comença als Pirineus”.

----------
LA TRAVESSA

ETAPA 1 – Diuemenge 2 d’agost entre Genève i Samoëns
Dificultats: Coll de Joux Plane (1.700m)
Distància total etapa: 81,89 Qms
Vel mitjana: 17 Qms/h
Vel màx: 45,5 Qms/h
Temps total: 5 h 48 min 50 seg
Temps real pedalant: 4h 15 min 18 seg
Desnivell positiu etapa: 337 m+ 990 m = 1.327 m
Desnivell negatiu etapa: 990 m
Desnivell acumulat positiu: 1.327 m
Desnivell acumulat negatiu: 990 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 2.317 m

Després de totes les dificultats per arribar a Genève a causa del personal de RENFE (tot un dia transbordant en trens i part del següent), vaig aparéixer al municipi suís cansat però content, sempre s’ha de tenir alegria. Estava sorprès, doncs estic molt acostumat al personal que treballa al recinte de Sants-Estació, a alguns dels seus usuaris (aquells que hi fan vida allí) i a la inseguretat i brutícia de Barcelona.

Genève és un paradís. Les instal·lacions ferroviàries estaven netes, el personal era molt correcte i les bicicletes podien circular amb total normalitat ja que gaudien de respecte per part dels altres usuaris. Circulant pels carrils bici només calia prestar l’atenció normal i pròpia de la conducció d’un vehicle.

Vaig fer una petita visita per la ciutat helvética tot carrerejant pels carrils bici. Altre cop em vaig sorprendre (sempre agradablement) perquè en carrers en un únic sentit, es permetia (indicat amb senyal vertical) a les bicicletes circular en sentit contrari.

Ben aviat vaig entrar a França per uns trams de carretera on un senyal vertical indicava que bicicletes i autobusos compartien espai a través d’un mateix carril.

Estava embadalit del respecte que tothom em mostrava en diferents situacions: als avançaments, encreuaments, semàfors, amb els vianants. Tot el que les associacions d’usuaris de la bicicleta pretenen aconseguir a Barcelona, als llocs per on he rodat en tota la travessa, va ser quelcom normal.

El llibre de ruta que havia escrit gràcies a la plana web viamichelin.es era una calca exacta de la realitat que veien els meus ulls a mesura que anava atravessant poblacions, carreteres, rotondes i trencalls.

Ja a França, tots els municipis tenien el seu monument als caiguts per causa de les guerres mundials i apareixien escrits als respectius marbres, els noms i cognoms dels combatents morts.

Eren trams de carretera planers, sempre amb tendència a la pujada i amb alguna que altra pendent de certa entitat. Portava molt pes a l’esquena i tenia molta incomoditat.

El color verd del paisatge em recordava les vies verdes d’Euskalerria però amb la única diferència de la gran alçada d’aquelles muntanyes.

Els municipis del meu record d’aquests primers quilòmetres, tots molt bonics, van ser: Annemasse, Bonne, Saint Jeoire, Mieussy i Taninges.

A Samoëns vaig dinar per tal de fer el primer gran monstre alpí, i que, al final, va marcar definitivament la meva travessa: el coll de Joux Plane.

La lògica natural, m’hauria d’haver fet desviar al poble de Taninges per anar cap al coll de la Colombière (La ruta dels grans alps), però ja quan escribia el llibre de ruta pels voltants de febrer de 2009, vaig decidir afegir 10 quilòmetres més fins a Samoëns, punt de partida del Joux Plane. Aquest coll el recordava vagament en algun dels tours de l’Indurain, però on realment es va fer famós, va ser quan Marco Pantani va posar contra les cordes a Lance Armstrong crec recordar que al Tour de l’any 2000.

Lance Armstrong, als seus llibres autobiogràfics (‘El meu retorn a la vida’ i ‘Viure cada segon’), explica que aquest port ha estat una de les seves pitjors experiències esportives. Això em va fer decidir allargar la ruta fins aquest punt.

Havent dinat, va arribar el gran moment del dia, l’escalada al mític Joux Plane. Fent el primer revolt d’inici del port, des del poble de Samoëns, ja enfila una rampa impressionant que em recordava el pendent del tram de pujada del carrer de la Canal de Gósol que va des de la Plaça Major i fins al castell, o també el carrer Cartagena de Barcelona a l’alçada de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu.

Aquell primer quilòmetre no tenia cap descans i jo seguia pujant intentant regular l’esforç. Tenia totes les dades del port al llibre de ruta que portava molt ben descrit en fulls al manillar de la bici. Eren 12 teòrics quilòmetres que a la realitat després van ser 13. El port mantenia sempre el mateix pendent i el pes que portava al damunt molestava molt. Sort que a nivell de força muscular anava força sobrat però el llast de la motxilla era horrible.

l’Alegria inicial es va convertir en preocupació, doncs quan portava 4 quilòmetres, el pendent no disminuïa, ans el contrari, es mantenia o inclús s’incrementava. Jo tenia molt clar que arribaria fins dalt encara que hagués de treure els budells per la boca. Jo podria amb el port i no a la inversa. A l’alçada del quilòmetre 7, si em mantenia a dalt de la bici era per tres motius: el meu gran estat de forma, la mentalització que tenia i l’afició a la bici. Qualsevol persona hagués girat cua, ni que fos només pel tema del pes ja que era una dificultat afegida, semblant a quan la pastilla de fre toca la llanta. Aquella càrrega, convertia la pujada en uns treballs forçats. Per acabar-ho d’adobar, el cel, de sobte, es va començar a encapotar.

Els revolts en forma de paella eren d’aquells que obligaven a posar-se dret per poder afrontar-los. Tot i la dificultat, m’encantava aquell port. Les altimetries que havia escrit prèviament mesos abans,ajudat per planes web especialitzades en cims ciclistes, marcaven un quilòmetre menys. Segons el que tenia marcat al meu llibre, el port s’acabava al quilòmetre 12. En el transcurs del suplementari quilòmetre 13, va posar-se a ploure. Jo no vaig voler parar a posar-me l’impermeable i vaig decidir arribar al cim.

A dalt em vaig tapar bé i vaig esperar a que afluixés la tempesta. Era un clàssic ruixat d’estiu.

El llibre de ruta em portava a Les Gets i des d’allí cap a Taninges, però la pluja em va fer decidir retornar fins a Samoëns, un descens per una pista de patinatge. Negociar els revolts es va convertir una loteria per tal de no caure.

La pujada al Joux Plane em va fer replantejar la continuitat de la travessa, i, finalment, vaig decidir abandonar. Calia en aquell moment veure quina era la localitat més propera amb estació de tren.

Aquella tarda vaig estar visitant el turístic poblet de Samoëns, tot un encant envoltat de muntanyes i amb tot tipus de botigues amb productes típics de la regió de la Savoia.

-----------------------------------------------------------------------------

ETAPA 2 – Dilluns 3 d’agost entre Samoëns i Cluses
Dificultats: Coll de Chatillon (806 m)
Distància total etapa: 21,57 Qms
Vel mitjana:---
Vel màx: 45,5 Qms/h
Temps total: 1h 15 min 18 seg
Temps real pedalant: ---
Desnivell positiu etapa: 96 m
Desnivell negatiu etapa: 68 m + 243 m = 321 m
Desnivell acumulat positiu: 96 m + 1.327 = 1.423 m
Desnivell acumulat negatiu: 321 m + 990 m = 1.311 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 2.734 m

El que havia decidit el dia anterior encara ho mantenia ja que per la finestra de l’allotjament on vaig dormir, el cel estava altre cop amb un color gris lleig. A l’hotel vaig tastar un dels famosos ‘petits dejuniers’. Es tractava d’un mini-esmorzar a un preu que, en un bar qualsevol de Catalunya, es podria menjar els tres plats d’un menú per dinar. De fet, no vaig tornar a agafar aquest servei d’esmorzar en cap altre establiment de la meva ruta.

Ben d’hora, vaig partir des de Samoëns i vaig començar a fer a la inversa els 10 quilòmetres del dia anterior fins a la localitat de Taninges. Allí vaig canviar de carretera per entrar a la famosa ‘Route des grands alps’.

Per despedir-me de França i de la travessa, un petit port anomenat Châtillon sur Cluses. Des d’allà s’inicia el descens cap a Cluses, lloc on hi ha una estació de tren, punt d’inici per començar a fer transbordaments fins a Barcelona.

ABANDONAMENT DE LA TRAVESSA

--------------------------------------------------------

RETORN A BARCELONA – BUIDATGE DE PES – RETORN A CLUSES

La duresa del coll de Joux Plane i el pes que portava al damunt em van fer prendre la determinació d’abandonar la travessa.

Dilluns 3: transbords de trens (Cluses-La Roche Sur Foron, La Roche Sur Foron-Lyon, Lyon-Avignon Centre, Avignon Centre-Narbonne, Narbonne-Perpignan, Perpignan-Cerbère). Vaig fer nit a Cerbère. Cada cop que ho llegeixo recordo la plana web creada per l’entitat Conbici i que reivindica poder transportar les bicis als trens de la RENFE.

Dimarts 4: En bici des de Cerbère a Port-Bou pel coll de Balitres i tren des de Port Bou fins a Barcelona.

Dimecres 5: proves de càrrega a la bici i vaig trobar avaria al cassette i pinyons.

Un cop a Barcelona, vaig valorar tot el que havia dedicat en preparar aquesta travessa, que l'abandó no era motivat per una lesió i que, jo em sentia amb la capacitat per superar els colls de muntanya dels Alps. Aleshores, vaig decidir tornar a intentar-ho amb una selecció més acurada del pes.

A Barcelona vaig estar provant diferents distribucions de la càrrega entre una bossa a l’esquena i la caixa de fruita de darrera la bici.

Vaig fer els tests al carrer Francisco Alegre de Barcelona ja que té un pendent semblant als dels ports dels Alps.

També vaig pujar diverses vegades la carretera del barri del Carmel.

L'any anterior vaig anar des de Gósol i fins al coll del Tourmalet i com que el maig de 2008 va ser molt plujós a Barcelona, vaig dissenyar una ruta a la capital catalana que vaig anomenar 'El petit Tourmalet de Barcelona'. Aquest any però, el Parc Güell estava d'obres i no vaig poder entrenar rodant per aquests camins, però aquella tarda, el carrer Francisco Alegre, que forma part d’aquest ‘Tourmalet de Barcelona’ em va ajudar molt a decidir la millor distribució de la càrrega. Aquest és l'àlbum: 'El petit Tourmalet de Barcelona':

http://bicibcn.deviantart.com/gallery/#_browse/scraps

Mentre fèia les proves, em vaig adonar que els pinyons i el cassette de la roda del darrera de la bici teníen una mica de joc, i, per sort, el meu mecànic, el Sr. Miralles, encara no estava de vacances. Aquest fet em va fer retardar la partida un dia més.

L’anar d’un lloc a l’altre, les proves pels carrers de Barcelona i l'anar i venir a través de les estacions de tren, van suposar un recorregut total de 53,39 Qms.

Dijous 6: Reparació de la bici al matí i a la tarda tren de Barcelona cap a Cerbère on vaig fer nit.

Divendres 7: Transbords de trens (Cerbère-Narbonne, Narbonne-Avignon Centre, Avignon Centre-Lyon Part Dieu, Lyon Part Dieu-Chambery Challes, Chambery Challes-Annecy, Annecy-Cluses). Vaig fer nit a Cluses.
----
CONTINUACIÓ DE LA TRAVESSA

ETAPA 3 – Dissabte 8 d’agost entre Cluses i Le Chinaillon (Le Grand Bornand)
Dificultats: Coll de la Colombière (1.618 m)
Distància total etapa: 23,23 Qms
Vel mitjana: 12,1 Qms/h
Vel màx: 41,8 Qms/h
Temps total: 2 h 42 min 12 seg
Temps real pedalant: 2h 4 min 48 seg
Desnivell positiu etapa: 1.133 m
Desnivell negatiu etapa: 578 m
Desnivell acumulat positiu: 1.423 m + 1.133 = 2.556 m
Desnivell acumulat negatiu: 1.311 m + 578 m = 1.889 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 4.445 m

Ja novament concentrat a la travessa, va anar molt bé haver fet nit a Cluses i poder començar a rodar sense agafar prèviament un tren. El dubte era començar la travessa o quedar-me un dia més allí, doncs el cel estava tot ennuvolat. Consultant el llibre de ruta, vaig veure que tenia diversos allotjaments un cop superat el coll de la Colombière. Tenia moltes ganes de bici i vaig decidir arrancar. Només sortir, el primer colós: el coll de la Colombière. Un port que s’havia pujat en aquella edició del Tour ‘09, però en sentit invers i que també el recordava molt per haver-se ascendit en les glorioses èpoques de l’Indurain.

Els primers 10 quilòmetres els vaig fer molt content doncs els pendents no eren durs com els del Joux Plane i, a més, en aquell moment sí que rodava bé amb el pes.

A la zona anomenada ‘Le Reposoir’, vaig omplenar el bidonet amb aigua d’una font propera a l’església. Quedaven a partir d’aquell punt els pendents més durs que, tot s’ha de dir, vaig disfrutar molt pujant-los.

Al cim del port, la foto de rigor al costat de la placa, abrigar-me bé i, tot seguit, inici del típic descens d’un port alpí: revolts de 180 graus i el color verd dels prats...

No vaig voler temptar la sort i, en una localitat anomenada ‘Le Chinaillon’, vaig recordar un hotel que havia cercat a casa meva a través de la xarxa d’Internet. La meva memòria i la consulta al road book em van portar a un allotjament molt econòmic. Allà vaig passar la nit. A la tarda, vaig visitar el municipi alpí, que formava part de la comunitat de Le Grand Bornand. Era un poblet típic de vacances on es podien veure vehicles luxosos i els preus mínims per passar la nit als diferents allotjaments, rondaven els 80 euros. Jo vaig estar amb sort de trobar aquell hotel tant econòmic, que, a més a més, disposava d’un balcó amb grans vistes. Le Chinaillon encara tenia els engalanaments del pas del Tour de França fa tot just unes setmanes abans. Els xalets eren els típics de fusta dels alps, com els de la famosa sèrie de dibuixos animats: Heidi. A l’habitació intentava assabentar-me de l’actualitat de les notícies i mirava algun que altre programa. Era curiós que en diversos dels canals de televisió de France Tv, es fes la reemisió de sèries com: ‘Vacances al mar’ o que un programa dedicat a la cançó francesa convidés a Salvatore Adamo. De totes formes, a mi el que realment m’interessava, era veure la previsió meteorològica i les informacions dels meteoròlegs indicaven pluja a la regió dels alps per als següents dies.

----
ETAPA 4 – Diuemenge 9 d’agost entre Le Chinaillon i Bourg Saint Maurice
Dificultats: Coll d’Aravis (1.487 m), coll de Saisies (1.650 m) i coll de Cormet de Roselend (1.968 m)
Distància total etapa: 109,14 Qms
Vel mitjana: 16 Qms/h
Vel màx: 56 Qms/h
Temps total: 8 h 40 min 4 seg
Temps real pedalant: 6h 42 min 42 seg
Desnivell positiu etapa: 447 m + 735 m + 1.238 m = 2.420 m
Desnivell negatiu etapa: 260 m + 572 m + 920 m+ 1.134 m = 2.886 m
Desnivell acumulat positiu: 2.556 m + 2.420 m = 4.976 m
Desnivell acumulat negatiu: 1.889 m + 2.886 m = 4.775 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 9.751 m

La claror de la llum em va despertar i, en veure el cel blau, l’alegria va ser molt gran, tant és així que vaig avançar una hora la meva partida.

El descens inicial fins a Le Grand Bornand era una mica fred tot i el sol. Les pintades a la carretera i els engalanaments amb motiu del recent pas del Tour eren constants. Els momuments als caiguts durant les guerres mundials estaven sempre presents a les poblacions. En cas de valorar la travessa pel paisatge i no pas per la mitologia dels ports del Tour, aquesta va ser, sense cap mena de dubte la més bonica de totes: el dia clar, la verdor dels prats i arbres, els ciclistes i autocaravanes, els xalets, paisatge...

L’etapa seguia amb exactitut el trajecte de la ruta dels grans alps que s’inicia al llac Leman i finalitza al mar mediterrani.

Deixant Le Grand Bornand m’acosto cap a La Clusaz punt d’inici de l’ascenció al Coll d’Aravis. La pujada no era excessivament dura i vaig anar avançant ciclistes. Constantment es veien xalets i pobles amb els balcons plens de flors quelcom típic de les localitats de la regió de la Savoia i altres territoris francesos. El cim d’Aravis té unes grans vistes des del cim. establiments per comprar souvenirs, com: clauers, esquelles, pells d’animals o menjar típic de la Savoia. El descens del port era espectacular amb vistes al massís del Montblanc i en direcció al poble de Flumet amb xalets de fusta construïts ailladament entre els prats. El poble de Flumet és el quilòmetre zero del coll del Saisies. Aquest punt, coincideix amb un pont espectacular a l’inici del qual, hi ha el monument d’una bicicleta gegant adornada amb flors. El coll del Saisies és llarg i amb algun que altre tram amb fort pendent, però a mi ja no m’espantava res després del Joux Plane.

Era sorprenent el color verd dels avets i dels camps. Al cim del coll del Saisies, onejaven dos banderes: una la francesa i l’altra l’americana. Hi anava acompanyada a la gespa, un discurs patriòtic del general De Gaulle que estava grabat en una placa de marbre. Altre cop es tractava d’un monument sobre la Gran Guerra, en aquest cas, dedicat a un capità americà de l’exèrcit aliat. Aquesta zona del cim estava molt transitada i hi havia atraccions per als nens i, novament, pintades de suport al Tour i als seus corredors. En aquest cas, es tractava del famós ‘Go Lance’ pintat en groc.

Un altre descens espectacular, aquest cop amb un fals pla enmig de la baixada per tornar a descendir fins a la localitat de Beaufort, poble que dóna nom a una cooperativa de productes alimentaris, en especial de formatges, així com també denomina la regió de Beaufortin. Aquest va ser el meu punt per dinar, tot just al costat d’una font adornada amb flors de colors. El bon temps em va fer decidir no descansar massa estona i afrontar ben aviat els temibles 20 Qms del Cormet de Roselend.

El port és llarg i té trams durs. Si a més, sumem la fatiga acumulada a les cames degut als dos ports anteriors, aleshores, la decisió va ser pujar-lo amb prudència per no defallir. El desnivell des de Beuafort i fins al cim és important. En aquesta pujada, vaig fer quelcom que hagués pogut pagar molt car i que és anar a la caça d’un ciclista que estava veient uns metres més endavant.

Jo anava carregat de pes, i ell, que anava amb bicicleta de carretera, únicament portava a sota el seient la bossa on deuria guardar una càmara d’aire de recanvi i eines. Potser la seva referència visual em va fer decidir voler-lo atrapar i, tot seguit, avançar-lo. Per sort meva, no vaig pagar el sobreesforç de seguir-lo. A pocs quilòmetres del cim, hi havia l’espectacle d’un bonic llac que es diu Barrage del Roselend. Un cop coronat el port, la baixada eren 20 quilòmetres on hagués pogut deixar caure la bici fins a Bourg Saint Maurice sense pedalejar. L’entrada a aquesta localitat es fa a través d’una rotonda amb una bicicleta com a monument, tota guarnida de flors.

Aquesta va ser la meva etapa reina i vaig tenir la sort que en trobar allotjament es va posar a ploure.

Tenia molta gana i les cuines dels establiments estaven totes tancades. Una de les paraules que més vaig veure escrit va ser: ‘Fermé’. Recordo tot el que vaig arribar a menjar aquella tarda: un creppe de Nutella, una pasta ensucrada, 2 cruassants de xocolata, 2 de normals, i dos gelats de pistatxo. Preferia tot això que no pas una amanida a 10 euros... Va començar a ser una obsessió poder menjar un tall de carn o pollastre amb patates fregides. Amb el menjar vaig patir una mica. Tenia molta gana i no podia menjar les coses que volia.

----
ETAPA 5 – Dilluns 10 d’agost entre Bourg Saint Maurice i Bourg Saint Maurice
Dificultats: Coll del Petit Saint Bernard (2.188 m)
Distància total etapa: 65,29 Qms
Vel mitjana: 17 Qms/h
Vel màx: 45,5 Qms/h
Temps total: 4 h 30 min 05 seg
Temps real pedalant: 3h 45 min 52 seg
Desnivell positiu etapa: 1.354 m
Desnivell negatiu etapa: 1.354 m
Desnivell acumulat positiu: 4.976 m + 1.354 m = 6.330 m
Desnivell acumulat negatiu: 4.775 m + 1.354 m = 6.129 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 12.459 m

Aquesta etapa la tenia al llibre de ruta com a opcional, doncs el coll del Petit Saint Bernard suposava dedicar tot un dia a pujar aquest port. No el considero mític del Tour, però m’agradava molt aquest coll, potser perquè tinc un reportatge en dvd de la història del Tour on cap als anys 50 del segle XX, Coppi va forjar una de les escapades memorables en solitari que el va portar a un final d’etapa cap a les seves terres a la vall d’Aosta. L’edició de 2009 també el va incloure però en sentit invers.

El fet de tenir allotjament altre cop a Bourg Saint Maurice va fer que portés el mínim pes indispensable per a pujar aquest port, cosa que em va fer plantejar l’ascenció no a ritme de cicloturista d’alforges en una travessa, sinó com a un ciclista de club de carretera i, d’aquesta manera, el Petit Saint Bernard va ser molt especial per a mi, ja que vaig anar a bon ritme.

Aquesta travessa és per fer-la amb bici de carretera i amb cotxe de suport que et porti la càrrega. Jo no tenia aquesta possibilitat, per tant, ja m’adaptava a les meves condicions.

El dia era encapotat i vaig decidir tirar endavant. A Séez vaig passar pel trencall que agafaria el dia següent per pujar el coll de l’Iseran. Aquell dia però, vaig torçar cap a l’esquerra. La pujada era constant, i la boira i els núbols cada cop anaven a més. Portava ja 6 quilòmetres dels 27 totals i les primeres gotes van fer acte de presència. Jo no volia tirar endarrera però quedava encara molt camí fins al cim. En una Gite (una espècie d’alberg) un senyor em va dir en francès: ‘Après midi soleil’ i tot seguit: ‘Bon courage’.

La pujada era per una carretera que no parava de serpentejar la carena amb paelles constants de 180 graus. Aprop del cim trobem la pista d’esquí de La Rosière i un mirador espectacular que, tot i el cel tapat, permetia observar totes les muntanyes.

A falta de dos quilòmetres, es veia la silueta de l’edifici de l’hospici. Se’m feia difícil pensar que a dins d’aquelles parets poguéssin viure nens sota la tutela d’adults. No m’agradava gens pensar en l’época en que aquell hospici va allotjar nens.

A dalt del cim, hi ha tot d’imatges religioses, bars, botigues de souvenirs i un monument a la pau al punt fronterer amb Itàlia.

En creuar la frontera, em vaig menjar una petita ració de patates fregides al ‘Ristorante italiano’ al mòdic preu de 2,50 euros (com diria aquell: ‘Joan, els fransfurs del Camp nou valen 4 euros’). Per aquell indret, m’hi vaig passar una bona estona. Hi havia un jardí alpí i iconografies religioses (l’escultura repetida en diferents llocs d’un home que portava una creu a la mà, deuria ser un Sant i el gos ‘boira’ de la sèrie de dibuixos animats Heidi. Aquest animal, el gos Sant Bernard, era el símbol de la zona).

En aquells moments, el cel ja va obrir i el descens me’l vaig agafar amb molta calma, doncs tenia l’habitació de l’hotel reservada per una nit més.

Els allotjaments els portava tots apuntats al llibre de ruta, tant la categoria de l’establiment, com el preu. A la pràctica, tot el que havia trobat a Internet coincidia. En el transcurs de la travessa, a l’allotjar-me en diversos indrets, quan informava al recepcionista que portava una bicicleta, en cap cas em van posar impediments per la guarda i custòdia del vehicle.

-----
ETAPA 6 – Dimarts 11 d’agost entre Bourg Saint Maurice i Lanslevillard
Dificultats: Coll de l’Iseran (2.770 m) (cim Coppi)
Distància total etapa: 80,98 Qms
Vel mitjana: 14,2 Qms/h
Vel màx: 51,3 Qms/h
Temps total: 7 h 33 min 55 seg
Temps real pedalant: 5h 36 min 47 seg
Desnivell positiu etapa: 1.936 m
Desnivell negatiu etapa: 1.340 m
Desnivell acumulat positiu: 6.330 m + 1.936 m = 8.266 m
Desnivell acumulat negatiu: 6.129 m + 1.340 m = 7.469 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 15.735 m

En totes les etapes, a l’arribar a l’hotel hi havia una rutina que era sempre la mateixa: dutxa, canvi de roba i rentat a mà de la que havia fet servir durant la jornada. En cas de tenir molta gana, buscava un lloc o supermercat per menjar i, si no tenia molta desesperació, aleshores, prèviament, realitzava estiraments de tot el cos i massatge. La jornada anterior tenia moltes ganes del Petit Saint Bernard i l’havia pujat amb el plat de 38 dents a bon ritme. Aquest fet i tota la fatiga que portava acumulada a les cames, em va deixar el múscul molt castigat.

A la nit, sobre les 3:00 de la matinada em vaig aixecar i vaig fer una altra sessió d’estiraments d’aproximadament 1 hora. Seguidament vaig continuar descansant i al matí vaig estar en òptimes condicions per començar a rodar per afrontar els aproximadament 40 quilòmetres d’ascenció del coll de l’Iseran.

El recorregut inicial, és el mateix que el realitzat el dia anterior fins a la localitat de Séez. A partir d’allà, s’agafa el trencall cap a la dreta seguint la ‘Route des Grands Alps’. Després d’uns falsos plans molt agraïts, ja que anaven molt bé per escalfar la musculatura, s’iniciaven uns importants pendents que jo em vaig prendre amb molta calma tenint en compte tot el que quedava, que no era poc. La clau d’una bona ascensió passava per portar desenrotllaments suaus. La primera part, just abans del desviament de Tignes i de l’embassament de Chevril, era una zona molt obaga on es podien veure uns grans salts d’aigua, així com també les típiques galeries per protegir la carretera dels allaus a l’hivern.

Les pluges dels dies anteriors havien emboirat el temps però, a mesura que les hores avançaven, el cel s’anava obrint. Aquest port em feia molt respecte, no tant per la llargada i duresa, però sí perquè era el primer cop que estaria en terra ferma a una alçada de 2.770 metres. Sempre he sentit a dir que algunes persones pateixen vertigens i mareigs quan fan viatges a Suïssa i utilitzen els telefèrics a grans alçades.

A mi em preocupava l’incertesa de saber com respondria el meu cos a aquella alçada i, a més, en situació d’esforç, és a dir, amb una major necessitat d’oxigen en unes cotes on precisament n’hi ha menys.

Poc abans del llac, hi havia un cartell on es mostrava el temps que havia emprat el corredor més veloç durant l’última edició que el Tour va passar per aquell indret. El cronometratge l’havien realitzat des del trencall de Tignes i fins a Val d’Isère.

Un cop arribat a l’embassament, l’espectacle natural que vaig contemplar va ser de conte: el reflex de la muntanya al llac, el contrast del cel blau amb adornaments de neu als cims més alts i la vegetació alpina. Es tractava d’un regal afegit al plaer de poder rodar amb la bicicleta per uns indrets on s’estima aquest vehicle i per escenaris on s’han escrit les gestes més grans de la història del ciclisme i, per extensió, de la història contemporània de l’esport.

La carretera a l’alçada del llac Chevril transitava per unes fosques galeries per les quals a mi no m’agradava gaire rodar.

Gairebé tot l’equipatge que portava a sobre, el vaig fer servir en un moment o altre. Després d’abandonar la travessa al final de la primera etapa, em va ser dificultós quan ja estava a Barcelona, el fet de destriar que era el més important i el que no, de cara a tornar a reiniciar la travessa a Cluses. En aquest cas, disposar dels llums, em va fer un gran servei en aquestes galeries.

Després d’aquests túnels, vaig arribar a Val d’Isère, una població de 1850 metres. Al costat de la placa d’anunci d’entrada al municipi, hi havia diversos rams de flors de diferents colors, quelcom molt habitual als poblets alpins. Sembla ser, que aquestes poblacions participaven en un concurs d’engalanament floral.

Vaig buscar una font, doncs estava més o menys a la meitat del port i vaig aprofitar per menjar. Era com pujar dos cops seguits el coll de Pal de Bagà i considerava molt important ingerir aliment. Recordo que en sortir de Val d’Isère vaig començar a veure unes plaques d’informació del que quedava de port. La informació era molt útil: la mitjana del pendent del quilòmetre que començava a partir de la placa, l’alçada actual, els quilòmetres restants i l’alçada del port. Aquell senyal era de fusta i la informació estava grabada amb pirògraf.

Amb tot el que portava al damunt i encara quedaven 14 Qms, és a dir, 14 senyals de fusta. Anava molt bé saber el pendent mitjà, ja que ajudava a regular l’esforç.

En un tres i no res, Val d’Isere quedava lluny i abaix de tot. El pendent no parava d’enfilar cap amunt i la neu cada cop estava més aprop. Alguns revolts estaven reforçats amb murs des dels quals feia por mirar cap a baix. Aquesta zona ja estava molt transitada per part de: ciclistes, motards i autocaravanes. Tot un espectacle mòbil...

A falta de 8 quilòmetres vaig pujar una mica la intensitat. Jo em sentia una petitesa al costat de la majestuositat d’aquelles muntanyes. A falta de pocs revolts per coronar, una gran clapa de neu estava a tocar de la carretera de forma perpètua en ple mes d’agost.

Per fi vaig arribar al cim... Quin port més llarg... El cim Coppi de la meva travessa: 2.770 metres. El fred allà dalt era important (i pensar que fa pocs dies estava xop de suor provant la bici carregada de pes al carrer Francisco Alegre de Barcelona...). Aquella zona era impressionant: les grandioses muntanyes i la claretat del dia. Tot estava concurregut de gent. Vaig comprar unes quantes llaminadures: uns ossets de sucre que vaig haver de pagar a preu de caviar.

Ara, assegut còmodament davant de l’ordinador i escribint aquest text, m’entra pànic només de pensar en una tempesta en aquell indret...

Després de contemplar la muntanya vaig iniciar un dels descensos més espectaculars que es poden fer amb una bici. A qualsevol persona que li agradi rodar amb una bici, la baixada d’aquest port és quelcom més que recomanable... Es tracta de 30 quilòmetres entre muntanyes nevades i prats verds per una carretera que va serpentejant per les diferents carenes. Al primer terç d’aquell descens vaig decidir fer-me una foto amb les muntanyes nevades al fons, sen’s dubte és la imatge que il·lustra la meva travessa...

La baixada finalitza al municipi de Landslebourg, punt a partir del qual la carretera avança per una vall entre dos massissos.

El cansament del dia i l’acalorament (en poca estona vaig passar del fred del cim a el calor de la vall) em van fer decidir posar punt i final de l’etapa a la localitat de Landslevillard a una zona molt turística anomenada Val Cenis. De fet, aquesta població és el quilòmetre zero del coll de Mont Cenis, un altre mític del Tour. A l’hotel on vaig fer nit s’hi anunciava un cartell de reclam per a les motos, doncs disposava d’aparcament propi per aquests vehicles. Les Harleys i altres vehicles motoritzats de dues rodes eren una constant per aquelles contrades...

Em quedava tota la tarda per intentar buscar sense èxit un local on poder menjar un tall de carn i fer turisme per aquell bonic poble.

-----
ETAPA 7 – Dimecres 12 d’agost entre Lanslevillard i Valloire
Dificultats: Coll del Télégraphe (1.566 m)
Distància total etapa: 63,25 Qms
Vel mitjana: 16,7 Qms/h
Vel màx: 46 Qms/h
Temps total: 5 h 3 min 34 seg
Temps real pedalant: 3h 44 min 29 seg
Desnivell positiu etapa: 999 m
Desnivell negatiu etapa: 863 m + 136 = 999 m
Desnivell acumulat positiu: 8.266 m + 999 m = 9.265 m
Desnivell acumulat negatiu: 7.469 m + 999 m = 8.468 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 17.733 m

A l’inici d’aquella jornada el meu cos estava bastant desfondat i vaig decidir prendre’m amb calma aquella etapa. Únicament tenia intenció d’anar fins a peu de port del Galbier i fer nit a Saint-Michel-de-Maurienne.

En comptes d’agafar el dia com a descans sense fer res, es tractava de rodar amb la bici a un ritme molt tranquil per anar avançant quilòmetres en la travessa però amb intenció de tenir el cos més descansat de cara al següent dia i afrontar amb garanties el temible coll del Galibier.

El poble de Landslebourg, és el final de la baixada del coll de l’Iseran. Des d’aquell punt, la carretera sempre tendeix al descens serpentejant per la vall que formen els massissos de La Vanoise i el de Mont Cenis.

En ple més d’agost cap a les nou del matí feia una fresca que seria pròpia del mes de novembre o desembre a Barcelona, tot i així, vaig fer el valent anant de curt durant bastants trams i aguantant estòicament aquella fresa, potser per això se’m va tallar el llavi. En acabar la travessa, al menjar amanides, el vinagre contactava amb el meu llavi i era bastant dolorós...

La distància entre poblacions era gran per aquella vall i el descens era constant fet que em va fer decidir finalment a posar-me l’impermeable.

En arribar a Modane, per un moment vaig pensar que estava rodant per la comarca del Maresme, a qualsevol de les seves localitats al seu pas per la Nacional II: Ocata, Vilassar, El Masnou, Premià... A mà dreta de la carretera, hi havia unes cases semblants a les construccions de les citades localitats costaneres catalanes. Al costat esquerra hi passaven els trens. Lamentablement per als catalans, Modane tenia tres grans diferències: La primera era que els trens estaven gestionats per la SNCF en comptes de RENFE amb tot el que això implica. La següent és que els vehicles que m’avançaven em respectaven, no es pot dir el mateix a la N-II. I la última era que passats els rails, no hi havia platja, sinó que ens trobavem els grans cims alpins, tot i que aquesta última diferència va a gustos.

A partir de Modane, la carretera transitava paral·lela a l’autopista E70/A43. Vaig escollir el millor dia per estar desfondat doncs tot el recorregut era en descens.

Finalment, vaig arribar a Saint-Michel-de-Maurienne on a l´únic hotel que hi havia, em van dir que no tenien allotjament per aquella nit. Una opció era sortir de la ruta marcada per intentar dormir a les següents localitats. No ho tenia gens clar i per passar l’estona, mentre descansava i pensava què és el que decidia, vaig entrar a una pastisseria a comprar tot tipus de pastes. M’encanten les ensiamades i els cruassants però tenia moltes ganes de menjar un tall de carn. En acabar, com que era aviat, vaig decidir pujar el coll del Télégraphe i fer nit a Valloire (al meu llibre de ruta hi constaven diversos allotjaments).

Valloire és una localitat que es considera el quilòmetre zero del Galibier, o no, perquè el Galibier es pot considerar com a inici des de Saint-Michel-de-Maurienne incloent el pas pel Télégraphe. Aquest municipi, està a 1430 metres d’alçada, una altitut considerable, com a molts indrets habitables dels Alps. Ho comento perquè en alguns pobles de Catalunya expliquen que les tempestes, l’alçada i l’efecte pantalla de les muntanyes no permeten tenir un bon servei de telèfon, banda ampla i/o televisió. Doncs bé, a tots els municipis de pas francesos, en el transcurs de la meva travessa, disposaven de servei d’Internet de banda ampla, televisió per cable i cobertura per a telèfon mòbil. A més a més, les localitats estaven totes cuidades en concordança amb el paisatge fins a l’últim detall: rotondes, bancs, papereres i contenidors amagats, adornaments florals.... França cuida molt el turisme i la seva imatge. Sap vendre molt bé els seus productes. Els francesos tenen un model clar: saben qui són, que fan i cap a on volen anar. A Valloire tampoc vaig poder menjar un pollastre a l’ast ni cap tipus de carn. Sembla que sigui contradictori que defensi el model francès i després critiqui el fet que no vaig poder menjar un tall de carn en tota la travessa, però no és així. França té una manera de fer, uns valors, uns ideals... Jo, si volia menjar carn, havia d’adaptar-me als horaris comercials de França i en cap cas el país s’havia d’adaptar a mi.

----
ETAPA 8 – Dijous 13 d’agost entre Valloire i Bourg d’Oisans
Dificultats: Coll del Galibier (2.645 m)
Distància total etapa: 75,43 Qms
Vel mitjana: 16,9 Qms/h
Vel màx: 49,1 Qms/h
Temps total: 5 h 30 min 00 seg (aprox perquè se’m va parar el velocímetre)
Temps real pedalant: 3h 50 min 55 seg
Desnivell positiu etapa: 1.215 m
Desnivell negatiu etapa: 1.925 m
Desnivell acumulat positiu: 9.265 m + 1.215 m = 10.480 m
Desnivell acumulat negatiu: 8.468 m + 1.925 m = 10.393 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 20.873 m

Aquell dia tocava pujar el mític coll del Galibier. La primera referència que tinc d’aquest port data de l’any 1993. Aquell més de juliol els amants del ciclisme vam disfrutar d’un duel dels que fan afició. Un navarrès i un suís lluitaven per aquella edició del Tour. Indurain i Rominger van amenitzar les sobretaules d’aquell estiu amb un espectacle inigualable, ni tant sols a les èpoques del texà Lance Armstrong, entre d’altres coses perquè pocs corredors van aconseguir platar-li cara...

Escarxofat al meu sofà em vaig quedar sorprès d’aquell port tant llarg i dur, i que, a més, els ciclistes encara s’encarregaven d’endurir-lo més amb el seu ritme infernal.

Anys més tard, ja més documentat sobre el tema, vaig llegir que el Galibier va ser pujat per primer cop al Tour de l’edició de l’any 1911, és a dir, un any després del primer pas pel Tourmalet i els Pirineus. Els cronistes de ciclisme, expliquen que es va començar a parlar seriosament del Tour en el moment que es va incorporar la muntanya a la cursa.

Aquests passos muntanyosos francesos s’obrien per acostar localitats i es van fer servir durant les grans guerres.

La tarda del dia anterior, passejant per Valloire, m’havia comprat en una xarcuteria una varietat d’embutits que ells anunciaven com a ‘Raclette’, ja que no m’havia estat possible menjar carn o pollastre. Sota la denominació de Raclette, hi anava un assortiment de fiambres de la regió dels Alps: pernil dolç i salat, salami, una espècie de bull i quelcom més que ara no recordo. Tenia tanta gana que m’ho vaig menjar amb molta desesperació i acte seguit vaig haver de descansar a l’habitació perquè em va fer mal de panxa.

A la nit, tal i com vaig fer a Bourg Saint Maurice, em vaig aixecar a la matinada a realitzar una sessió d’estiraments musculars perquè notava tot el meu cos molt contracturat. Ja abans d’anar a dormir n’havia fet, així com també massatge, però, tot i així, degut a l’esforç muscular diari, el meu cos no estava prou recuperat.

Un cop acabats els exercicis, vaig descansar molt bé la resta de la nit.

Al matí, quan vaig haver esmorçat i disposat adequadament tot el pes, vaig començar a rodar per les inclinades pendents de Valloire. De bon principi, la carretera picava cap amunt.

A la sortida del poble, com és habitual, hi havia una rotonda adornada fins a l’últim detall, i tot seguit, una gran roca feia una espècie de cova. A dins, hi havia la imatge de la Verge de Lourdes. La suposada laicitat francesa jo no la veia per enlloc ja que a tots els indrets es podia observar iconografies religioses, esglésies, ermites, horaris de les misses, etc.

Els pendents no eren suaus, i en un fals pla vaig veure estacionat un mite de l’automòbil francès: el Citroën 2 cv. Per suposat, vaig fer una foto.

Era bastant aviat i els raigs de sol començaven a deixar-se veure entre els punts més alts dels cims i que es podien observar quan s’alçava la vista. l’Astre rei va caure a sobre meu al punt del canvi de carena en un lloc situat a 8 quilòmetres del cim anomenat: Plan Lachat.

Ja a l’altra vessant de la muntanya, la carretera va iniciar tot un seguit de revolts de 180 graus amb un gran desnivell. En una corba, hi havia estacionada una autocaravana. Els seus ocupants, preparaven la taula i cadires plegables per tal d’esmorzar tot contemplant les vistes de les muntanyes. El pícnic era una de les tradicions que es podien contemplar habitualment a França als vorals de les carreteres.

Un cop superat el tram dels revolts, s’accedeia a una part anomenada ‘Les Granges’ on hi havia venda de formatge. En aquell moment jo em trobava a 5 quilòmetres del cim i un home em va dir: ‘Bon courage’. Era un lloc amb una gran amplitut, molt obert, envoltat de grandioses muntanyes i des d’on ja es podia visualitzar el cim. La carretera encara tenia les pintades del pas del Tour d’edicions anteriors. Constantment transitaven autocaravanes, motos i ciclistes.

Vaig arribar a un trencall que donava accès a un túnel. Era per evitar fer l’últim tram que passava pel cim i estava regulat per semàfor amb pas alternatiu als dos sentits. Pel túnel les bicicletes tenien la circulació prohibida, però els ciclistes volíem fer el cim i en cap cas el túnel.

Agafant el trencall de l’esquerra, el que porta al cim, just a mà dreta deixem un bar i, al primer revolt, esperava un fotògraf professional que em va fer una fotografia i, tot seguit, em va donar un cartronet amb un número inscrit per si volia comprar la imatge a través d’Internet.

L’alçada en aquells últims pendents superava els 2.600 metres però el meu cos resistia perfectament l’esforç.

Un cop al cim, vaig haver de fer cua per tal de poder fer-me una foto a la placa del port. La vista des d’allà dalt era espectacular amb muntanyes nevades i glaciars. El fred era important i vaig haver d’abrigar-me. Després d’estar una estona per allí vaig contactar amb un ciclista de Mollet. Tal i com va passar al coll de l’Iseran ara tocava baixar. Molts quilòmetres de descens on tenia intenció de deixar caure la bici i contemplar el majestuós paisatge muntanyós.

Immediatament després de començar a baixar, trobem l’altra boca del túnel i el monument dedicat al creador del Tour de França, un monòlit d’homenatge a Henri Desgrange.

Al costat del monument, un altre cop un bar i tot de productes de souvenirs de la zona.

El descens era constant i amb grans vistes a glaciars. L’arribada al Coll del Lauteret va suposar un descans. Allà em vaig menjar unes avellanes. Des d’aquell punt, es pot girar a l’esquerra en direcció a Briançon, o bé a la dreta, que és cap a on vaig anar. Es tracta d’un llarg descens cap a Bourg d’Oisans, el quilòmetre zero de l’Alpe d’Huez.

Bourg d’Oisans és una localitat que viu d’una manera molt especial la bicicleta. Aparadors adornats amb bicicletes, banderins ciclistes, maillots grocs a les finestres... A més, vaig poder visitar una exposició on es mostraven les bicicletes d’època que han participat al Tour de França en diferents edicions. Hi havia botigues de venda i lloguer de bicicletes i inclús un establiment on s’oferia gestionar el cronometratge de la pujada a l’Alpe d’Huez, això sí, previ pagament de 10 euros. També hi havia la botiga on es feia la venda de fotografies que el profressional et feia a pocs metres del cim del Galibier i de l’Alpe d’Huez.

Quan ja estava assentat en un restaurant al carrer pincipal amb intenció de menjar un pollastre amb patates fregides, quelcom que no havia pogut fer encara en tot el viatge, aleshores el cuiner va aparéixer i em va dir que no podia servirme aquell menú. Jo, molt educadament vaig aixecar-me i vaig marxar. Altre cop vaig acabar a un supermercat tot i que tenia moltes ganes de menjar carn.

----
ETAPA 9 – Divendres 14 d’agost entre Boirg d’Oisans i Bourg d’Oisans (pujada al llac)
Dificultats: Coll d’Alpe d’Huez (1.860 m)
Distància total etapa: 40,63 Qms
Vel mitjana: 12,8 Qms/h
Vel màx: 56,1 Qms/h
Temps total: 4 h 12 min 11 seg
Temps real pedalant: 3h 9 min 16 seg
Desnivell positiu etapa: 1.140 m
Desnivell negatiu etapa: 1.140 m
Desnivell acumulat positiu: 10.480 m + 1.140 m = 11.620 m
Desnivell acumulat negatiu: 10.393 m + 1.140 m = 11.533 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 23.153 m

Aquesta etapa me la vaig prendre amb molta calma doncs anava a pujar un dels ports més mítics del ciclisme juntament amb el Tourmalet. Podria comparar-se aquesta ascenció amb que un aficionat al futbol tingués l’ocasió de poder jugar un partit entre amics al Camp Nou o que un ‘motard’ pogués rodar a Montmeló.

Bourg d’Oisans acollia a ciclistes vinguts d’arreu. Eren persones de totes les nacionalitats que venien a pujar aquest port. Es tracta de 21 revolts tots ells identificats amb plaques metàl·liques. Cadascuna està numerada des del número 21 de la primera corba i fins a l’1 de l’última. A més, les plaques porten inscrit el nom dels corredors que algun cop han guanyat en aquest cim cada vegada que el Tour ha tingut final d’etapa a l’Alpe d’Huez.

Ja des del quilòmetre zero, la carretera enfila amb una gran inclinació, fet que ja em va deixar entreveure que seria un port dur. Són molt curioses les corbes en forma de ferradura i el desnivell és constant sense cap descans. Al revolt número 7 hi ha l’església de Saint Ferréol d’Huez. Coincideix amb el cementeri que tantes vegades s’ha vist a les retransmisions d’aquesta famosa etapa.

En aquest mateix punt vaig veure una paperera específica per a ciclistes. Sense baixar de la bici es podien llençar les deixalles. Un rosari de cicloturistes no paraven de pujar com si es tractés d’una peregrinació. Qualsevol persona que vagi en bici somnia a fer algun dia aquesta ascenció. Al revolt número 2, un fotògraf identificat amb una armilla reflectant em va fer una instantània i, acte seguit, l’home em va entregar un cartronet amb un número que, segons sembla, puc fer servir en qualsevol moment per comprar la foto a través d’Internet. Vaig preferir fer-me la foto jo mateix al revolt número 1 amb les muntanyes de fons. l’Entrada al poble està molt mal indicat i genera confusió als ciclistes. Fent cas al ciclista de Mollet que vaig trobar al coll del Galibier, vaig decidir pujar 4 quilòmetres més per veure uns llacs. Mentre pujava, es podia contemplar la vegetació típica alpina i els cims nevats. Un cop vistos els llacs vaig descendir i acabar de passar el dia a Bourg d’Oisans.

----
ETAPA 10 – Dissabte 15 d’agost entre Boirg d’Oisans i Grenoble
Dificultats: cap dificultat muntanyosa
Distància total etapa: 52 Qms
Vel mitjana: 20,3 Qms/h
Vel màx: 52 Qms/h
Temps total: 3 h 27 min 22 seg
Temps real pedalant: 2h 31 min 57 seg
Desnivell positiu etapa: 200 m
Desnivell negatiu etapa: 406 m + 302 m = 708 m
Desnivell acumulat positiu: 11.620 m + 200 m = 11.820 m
Desnivell acumulat negatiu: 11.533 m + 708 m = 12.241 m
Desnivell acumulat total (positiu + negatiu): 24.061 m

El dia començava amb els paradistes muntant el mercat de dissabte al carrer principal a Bourg d’Oisans. Punts de venda de formatges, hortalises, roba i altres productes. Era el meu últim dia i m’havia de dirigir a Grenoble que és on es trobava l’estació de tren més propera. Com que estava fora del llibre de ruta no sabia amb exactitut quin era el quilometratge que quedava. Tot i així, en principi no m’esperava cap dificultat muntanyosa i a priori, no hauria de patir massa físicament, sobretot tenint en compte el que ja portava a les cames. A aquelles alçades, no temia per un defalliment camí de Grenoble.

Vaig començar a rodar per llargues rectes i ben aviat vaig passar pels trencalls que menen cap al Coll d’Ornon i una mica més endavant cap al colls de Glandon i la Croix de Fer. Mentre avançava per la carretera obserbava el nivell econònic de la gent de la zona ja que en sentit contrari avançaven vehicles antics, eren models Rolls Royce, Hummer, Simca, 2 Cv... Les carreteres estaven totes senyalitzades adequadament per a bicicletes i continuava veient monuments dedicats als caiguts en els conflictes bèl·lics mundials. A Vizille havia de triar entre anar per la bifurcació de la carretera nacional o bé, per petits poblets. Vaig triar la tranquil·litat dels poblets. Vizille és municipi de pas en la Ruta de Napoleó.

El lema inicial de l’excursió: ‘Des de Ginebra i fins que el cos i la bici aguantin’, es va complir a la perfecció, doncs l’eix del pedalier va començar a fer espetecs i també pel fet que jo no anava molt sobrat. l’Etapa no tenia dificultats però a Vizille hi havia una pujada comparable a pujar el Tibidabo tant pel que fa a desnivell, com també per la seva longitut.

L’entrada a Grenoble en bicicleta és molt diferent a entrar a Barcelona per la Av. Diagonal o bé per la Av. Meridiana ja que el carril Bus està compartit amb les bicicletes.

La tornada a Barcelona va consistir en fer transbordaments de trens fins a Perpignan on vaig passar la nit. El diumenge 15, des de Perpignan a Barcelona.

Des de Grenoble i fins a Barcelona és un periple d’escales, andanes i esperes. Se’m va oblidar menjar i a la nit vaig ingerir unes poques barretes energètiques que encara guardava.

A l’arribar a Barcelona, en entrar a casa vaig tenir una gran alegria. Per uns instants vaig seure al sofà i vaig respirar relaxat, cosa que no havia pogut fer en dies. El canal de televisió que informa de notícies durant 24 hores em va posar al dia del que passava al meu entorn. Sense dutxar-me, vaig sortir a comprar un pollastre a l’ast, acompanyat amb unes patates fregides que em vaig menjar amb gran desesperació tot senser.

Em va agradar molt el viatge, sobretot perquè sóc un apassionat de la muntanya, la bici, la fotografia, així com també de tot el que té a veure amb el Tour de França i, sobretot, el fet de decidir jo prèviament l’itinerari i els llocs d’allotjament.

Moltes agències planifiquen el pas per llocs i n’obvien d’altres segons criteris propis d’interès dels establiments. En el meu cas, vaig agafar un plànol i amb un llapis vaig marcar els llocs per on volia passar (els colls de muntanya). Un cop fet, només calia unir els punts per les carreteres. Així de fàcil.

La última setmana que em quedava de vacances la vaig passar a Gósol, un petit poble de l’Alt Berguedà on vaig poder recuperar-me, sobretot pel que fa a l’alimentació que és amb el vaig patir més.

Els grans talls de vedella i xai de la zona, acompanyats amb sobres de tang de taronja fets a la jarra de litre i amb aigua de Gósol, la coca remullada en grans gots de llet, l’embutit de la zona, les torrades de pa amb tomàquet, les xocolatines amb galetes i, el gelat, van ser un bàlsam reconstituyent pel meu cos. Si hagués pogut menjar així a França segur que m’hagués sentit més bé físicament. De fet, la última setmana no va ser de complet descans ja que vaig fer 208, 60 Qms. Aquestes van ser les excursions (totes en pujada per si de cas es trencava el pedalier, poder girar cua en sentit descendent): 2 voltes a les abeurades (una en cada sentit), 2 pujades a la collada de les Tores (una d’elles amb visita al tornar a la Font de Terrers), la volta a Tuixèn anant per coll de Josa i tornant pel coll de la Mola i una pujada al cim del verd.

TOTAL = 613,41 Qms a França

53 Qms entre els viatges de Cluses a Barcelona, les proves per carrers de Barcelona i retorn en tren a Cluses

------------------------------
EL TOUR

El Tour va néixer l’any 1903 de la mà del director del diari “l’Auto” Henri Desgrange degut a la disminució de vendes del rotatiu i a la competència que tenia per part d’una publicació de la mateixa temàtica. La idea era crear una cursa per etapes de manera que els corresponsals anéssin explicant cada dia les peripècies d’aquells esforçats de la ruta, de tal manera que els lectors rebrien diàriament puntual informació del que succeïa a la ronda gala.

Aquesta cursa, sota la meva opinió, té dos periodes molt clarament diferencitats i la separació és delimitada per la segona guerra mundial. Abans del conflicte bèl·lic els corredors estaven sotmesos a autèntics treballs forçats, els mitjans de que disposaven eren totalment precaris i la reglamentació de la cursa era molt dura i estricta. En tenim molts exemples: El 1910 Vicente Blanco ('el coix') vol participar al Tour i com que no té mitjans per arribar a París, s’hi va desplaçar des d’Euskadi amb bicicleta. En començar la cursa va haver d’abandonar perquè estava totalment extenuat.

El Tour de 1914 va començar el mateix dia que van assassinar a l’arxiduc Ferran. Als pocs dies, la guerra es va extendre per les carreteres per on havien passat els ciclistes.

El Tour de 1924 va tenir una etapa de més de 400 quilòmetres amb sortida a les 22:00 hores i arribada el dia següent a mitja tarda, així ho va descriure Albert Londres, corresponsal de ‘Le Petit Parisien’. Londres escriu en les seves cròniques periodístiques fets com els següents: [...Els esforçats de la carretera, homes que persegueixen una incerta glòria en condicions extremes i que, amb tot, no ignoren que són titelles d’una cada cop més popular campanya comercial orquestada pel mític Henri Desgrange...].

La duresa de la cursa queda palès en narracions com aquestes: [...La pols de l’alquitrà crema els seus ulls, és posen les seves ulleres, se les treuen, no saben com patir menys...],[...Les gorres, blanques a la sortida, estan ara descolorides, tacades, envermellides, tenen un aire, a la front d’aquests homes, d’embenats de ferits de guerra...],[...Fa massa calor, el Creador no és raonable, provocarà la mort dels seus homes. Els avanço. Arribo a Les Sables, Porten quatre cents quilòmetres a les cames, el que suposa mil cinc cents seixanta amb els precedents, tenen el sol, tenen la pols, tenen les natges sobre el selló desde les dos de la matinada i són les sis i mitja de la tarda. En un últim patiment realitzen l’últim esforç per arribar a la meta. La gentada esgotada em crida: <<Estan esgotats?>>. –No. Le Petit Parisien, 29 de juny de 1924...].

Al Tour de 1931 les cròniques explicaven: [...La pluja incessant i les esquitxades del quitrà i del fang que cobria els seus cossos, feien irreconeixible als corredors, inclús per part dels periodistes més experts...].

En aquesta primera època el reglament de cursa era molt rigurós fins al punt de no poder canviar una roda en cas de punxada i haver-la de reparar el mateix corredor sense cap tipus d’ajuda externa. No era estrany tenint en compte les carreteres i les bicicletes de l’època punxar més de cinc cops i quedar-se el corredor sense cap recanvi. Tot el que el corredor portava al damunt en el moment de la sortida calia dur-ho també a l’arribada. Per exemple, les fonts i abeuraders per omplenar el bidonet de l’aigua tenien unes palanques per bombar l’aigua i havia de ser el mateix corredor qui ho fes, ja que en cas contrari, si algú de l’organització ho veïa, penalitzava al corredor infractor.

El pioner cronista Albert Londres, que va seguir tot el Tour de l’any 1924 ens explica l’abandó dels germans Pélissier degut al desacort amb el director de cursa ja que van ser penalitzats per haver-se tret un dels dos maillots que portaven al damunt.

Les bicicletes eren de pinyó fix i fins el 1910 no apareix el segon fre per a la roda del darrera.

Eugène Christophe, el ciclista que va tenir l’honor de vestir per primer cop el maillot groc l’any de la seva creació el 1919, va patir la mala sort i la duresa del reglament, ja que va haver de baixar a peu des de ben aprop del coll del Tourmalet i fins al poble més proper a 14 quilòmetres, per tal de reparar la forquilla trencada de la seva bici i sense poder rebre ajuda externa a una forja a Sainte Marie de Campan.

l’Any 1913 Lucien Petit-Breton es va presentar a la sortida del Tour amb la primera bicicleta amb canvi. Disposava d’un buje intern de tres velocitats de la marca Sturmey-Archer (el mateix que porten les bicis plegables Brompton a dia d’avui). l’Any següent l’organització del Tour el va prohibir per considerar que suposava una gran facilitat per als corredors. Fins al 1937 no es va permetre l’ús de les bicicletes amb canvi de velocitats de forma generalitzada (tenien 3 velocitats).

Eren anys en que els participants procedien de diferents esferes socials i no es dedicaven professionalment al ciclisme: grums d’hotel, siderúrgics, manobres, camperols, etc. Alguns s’inscribien a la cursa per intentar fer fortuna. El Tour de França realitzava les etapes molt llargues i en un periode entre l’1 i el 19 de juliol per tal que els possibles participants poguéssin abandonar per uns dies les seves ocupacions. Inscriure’s al Tour no sempre era ben vist i alguns ho feien amb pseudònim. Guanyar el Tour no només representava un prestigi a nivell personal, sinó que també econòmicament, ja que canviava la vida d’aquells humils homes. A títol d’exemple, el 1903, Maurice Garin, el primer guanyador del Tour, va percebre 3.000 francs de l’època. Aquell any el preu de la barra de pa era de 0,40 francs el quilogram.

Desgrange es va posar malalt i va cedir part del seu poder al fill del seu soci Victor, que es deia Jacques Goddet.

El 1910 Octave Lapize té l’honor ser el primer ciclista en coronar el coll del Tourmalet. Al cim va titllar d’assassins als organitzadors. Lapize es va fer amb la victòria absoluta d’aquell Tour i anys més tard va morir pilotant un avió en qualitat de sargent a la Gran Guerra, a la batalla de Verdun. Molts guanyadors i participants del Tour van perdre les seves vides als conflictes bèl·lics mundials.

El 1929 Paul Thevenin, cap de publicitat de xocolates Menier, va demanar a Henri Desgrange poder repartir xocolatines en el trancurs de cada etapa, abans del pas dels corredors. l’Èxit va ser tan gran que el 1930 es va crear la caravana publicitària, el mateix any que la ràdio començava les seves narracions. A dia d’avui la caravana té 20 quilòmetres de llargada, 180 vehicles decorats, 600 persones, 40 marques representades i 45 minuts ininterromputs d’espectacle... El mateix any Desgrange modifica la forma de participar a la cursa i els equips de marques comercials desapareixen passant a ser de seleccions nacionals (va ser així de 1930 a 1939, de 1947 a 1961 i els anys 1967 i 1968). Aquest tipus de format va reactivar la cursa en un moment en que va perillar la continuitat de la mateixa.

El fet de disputar-se el Tour amb el format d’equips de seleccions nacionals, va permetre gaudir de corredors com Coppi i Bartali i de veure per primer cop, la idea del treball en equip en que tots els corredors treballaven pel ciclista més fort de l’equip i, aquest, en guanyar, repartia els beneficis amb els seus companys.

Després de la segona guerra mundial el diari l’Auto va ésser prohibit per haver-se seguit publicant durant l’alliberació i es va crear l’Équipe fundat durant el mes febrer de 1946 per Jacques Goddet.

Des d’aquell moment, el Tour i tot el que l’envolta es professionalitza i adquireix una nova dimensió fins als nostres dies.

Gino Bartali va ésser capaç de guanyar el Tour de França amb 10 anys de diferència (1938 i 1948) per causa de la interrupció del Tour degut a la II Guerra Mundial. La postguerra van ser anys molt difícils, tant és així que durant el 1948 es produeix a Itàlia una gran exaltació social. Hi va haver l’assassinat del màxim dirigent del partit comunista i les persones afins als partits d’esquerres van sortir al carrer. En el transcurs del Tour de 1948 Bartali va rebre trucades de Julio Andreotti i d’altres persones del partit democràcia cristiana. Li van demanar que fes tots els possibles per guanyar aquell Tour i així poder calmar els ànims de la gent i evitar una guerra civil al país transalpí.

Apareixen el primers ídols de masses i les grans rivalitats. Per exemple Coppi i Bartali representaven respectivament a nivell polític l’esquerra i la dreta italiana. El públic s’identificava amb ells segons els seus ideals.

Poulidor i Anquetil dividiren l’afició francesa en dos. Fins i tot es comentava la vàlua d’un polític francès en funció de si donava suport a un o a l’altre. Escaladors com Gaul i Bahamontes rivalitzaren pel trofeu de la muntanya. Bahamontes, que ja era famós, va ser encara més popular després de l’anécdota del gelat, ja que pujant un port, va trencar un radi de la roda i, tot i l’avaria, com va poder, va coronar el coll. El motiu no era altra que la dotació d’un premi econòmic pel qui passés en primer lloc.

Un cop assegurats els diners, va esperar l’arribada del mecànic. Mentrestant, al voral de la carretera, hi havia un recipient metàl·lic que contenia gelat. Bahamontes va agafar un bidonet i va omplenar-lo de gelat, mentre tota la premsa mundial va capturar aquell instant. Des d’aleshores l’Àguila de Toledo és conegut com el boig del gelat.

Els estudiosos del Tour descriuen la dècada dels 60 com l’època d’or de la cursa.

En tota la història del Tour de França, hi ha uns pocs que han assaborit la glòria de les victòries d’etapa i/o el triomf final. També hi ha hagut grans drames. Quatre han estat els morts en cursa: 1910 Adolphe Heliere, 1935 Francisco Cepeda, 1965 Tom Simpson i 1995 Fabio Casartelli. Les caigudes produïdes en el transcurs de la cursa han suposat en molts casos un desenllaç inesperat i tràgic. Alguns exemples els trobem en: Roger Rivière, Joseba Beloki o Luís Ocaña.

El 1933 La gendarmeria comença a acompanyar la cursa i es crea també el Gran Premi de la muntanya. Vicente Trueba ‘La puça de Torrelavega’ té l’honor de ser el primer en guanyar aquest trofeu.

El dopatge ha estat sempre present al Tour de França. L’afany d’obtenir la fama, popularitat i/o diners han portat a molts esportistes ha prendre substàncies de tot tipus per intentar millorar el rendiment i capacitats físiques de forma no natural. Albert Londres, corresponsal del Tour de 1924 amb el rotatiu Le Petit Parisien descriu com els germans Pélissier es dirigeixen al director del Tour, Henri Desgramge i expliquen tot el que arriben a ingerir: [...Vol comprobar com funcionem? Miri... De la seva bossa va treure un flascó: -Això és cocaïna pels ulls, això altra és cloroform per les genives... –Això és pomada per escalfarme els genolls. –I píndoles? Vol veure píndoles?. Aquí té píndoles. –Vostè encara no ens ha vist al bany de la meta. Pagui per l’espectacle. Sense el fang estem blancs com sudaris, la diarrea ens buida, perdem el coneixement a l’aigua. A la nit, a la nostra habitació, enlloc de dormir es pateix el mal de Sant Vito. Observi els nostres cordons de cuir. No duren sempre i es trenquen. Pensi el que passa amb la nostra pell!. En baixar de la bici s’ha enganxat als mitjons, als calçotets, estem en carn viva... –I la carn del nostre cos no s’enganxa al nostre esquelet. –I les ungles dels peus... perdó sis de deu, es moren poc a poc a cada etapa...].

El problema del dopatge va fer-se visible quan al 1965 el món es va escandalitzar ja que la televisió va oferir en directe la mort d’un corredor. Tom Simpson, pujant el coll del Mont Ventoux va començar a fer ziga-zagues fins que va defallir. Va demanar que el tornessin a pujar a la seva bici i va tornar a caure. Hores més tard, ja evacuat a l’hospital, el metge va certificar la seva mort. Degut a aquest succès es van instaurar els controls anti-dopatge. Sempre hi ha hagut una cursa dins la pròpia cursa en el tema del dopatge on s’intenta no sobrepassar els límits marcats per la Unió Ciclista Internacional.

El 1953 amb motiu del cinqüentenari es crea el maillot verd i el 1975 s’instaura el maillot de la muntanya i al millor jove.

A partir de la segona meitat del segle XX, el Tour es va professionalitzant amb corredors que es dediquen únicament al ciclisme i apareixen grans dominadors d’aquesta cursa com: Anquetil, Merckx, Hinault, Indurain i Armstrong.

El Tour és una icona de país, un element de l’imaginari francès, com dèia l’ex-President francès François Mitterrand: ‘un estat dins l’estat’.

Les més de 800 fotografies de la meva travessa són només un petit tast del que va vaig viure a la ruta en pròpia pell. En aquest viatge m’he pogut submergir en la història de França i del Tour. Un record inesborrable que ja mai ningú em podra prendre.

Quan al més de juliol torni a veure per televisió aquells paratges podré dir: jo vaig estar allí i conec el que senten aquells valents esforçats quan pugen amb les seves bicicletes per les muntanyes...

Álbums de Fotos relacionados:

• Gosol